'Trumpreality'

No hi ha setmana que, pel motiu que sigui, Donald Trump no aparegui als papers. Ahir va acomplir els cent primers dies de (des)govern. Si una cosa ha quedat clara aquests tres mesos, és que el personatge ha devorat l’home. Un personatge excessiu que, fent un símil esportiu, ho dona tot en cada compareixença pública. Gràcies a ell, mig món sap ara el que és una acció executiva. Des que és a la Casa Blanca ha signat més autògrafs davant les càmeres de TV que molts artistes al llarg de tota la seva carrera. No hi ha àmbit en el qual no hagi intentat posar cullerada. I dic intentar perquè els resultats no li fan massa gaire que diguem; fins al punt que la marxa enrere ha esdevingut membre fix del seu equip presidencial. A l’èxit polític s’hi afegeix “l’honor” de ser el president dels Estats Units amb menys suport popular des de l’any 1945. Malgrat tot, ara per ara només un 2% dels seus electors es penedeixen d’haver-lo votat. Amb aquest panorama l’hi ha faltat temps per enfundar-se la jupa de Commander in Chief i ordenar l’atac amb míssils contra una base aèria siriana i el llançament de la mare de totes les bombes sobre una base d’Estat Islàmic a Afganistan. Aquestes accions bèl·liques, que han agradat a 6 de cada 10 dels seus conciutadans, han servit bàsicament per distreure momentàniament l’atenció sobre la seva erràtica gestió. Però no perdem de vista que Donald Trump és un narcís de manual que, més enllà de qualsevol dubte raonable, farà el que sigui per continuar assegut al despatx oval de la Casa Blanca. Per a ell no és res més que el nou plató del seu reality televisiu.