Creat:

Actualitzat:

M’ha despertat la curiositat la presentació del llibre de l’Antoni Caus, La síndrome de l’escala, no tan sols perquè el conec, i això ja em dona certa garantia que no serà un dels molts nyaps literaris que sovintegen en aquestes dates per motius estrictament relacionats amb el negoci editorial, sinó sobretot perquè em sembla interessant, i oportú, que algú tingui la gosadia de parlar, ni que sigui des de la ficció, de “la concepció de la masculinitat en els temps actuals”, i de voler “trencar amb estereotips del passat”, segons diu la informació publicada al Diari. És una gosadia per inhabitual: se’n parla (i se n’ha de parlar) sovint de com han canviat els arquetips femenins en el darrer mig segle i del molt que s’ha assolit (i del molt que encara queda per assolir) en l’equiparació entre homes i dones en relació amb els drets, deures i funcions socials, però gairebé sempre des de la premissa tàcita que en tot aquest procés de transformació l’arquetip masculí s’ha mantingut inalterat; premissa que és manifestament falsa. Recordo haver llegit fa temps (diria que als anys vuitanta) un article sobre les relacions entre homes i dones en què es concloïa que els homes cerquen dones que ja no existeixen i les dones cerquen homes que encara no hi són. Penso que ja no és ben bé així (malgrat que amb programes com Mujeres y hombres y viceversa pugui semblar el contrari), però l’asimetria entre un i altre debat provoca que bona part dels homes es trobin desubicats entre un model anacrònic que no comparteixen i un nou paradigma que encara no encerten (encertem) a definir i articular, i que, per tant, tampoc no se sap com reivindicar-lo.

tracking