Creat:

Actualitzat:

Un servidor de vostès, que de nit dorm molt bé però que és el rei de les matinades, es desperta el dilluns d’hora, ben d’hora, i posa la ràdio per veure com gira el món. Ostres, però si encara fan la cerimònia dels Oscar, mira tu. Com és possible que hi hagi gent desperta des de qui sap les hores fent els comentaris? Diuen de seguida que La La Land, millor pel·lícula. Bé, me n’alegro, ni que sigui per l’atreviment, per aquell vestit groc i per la banda sonora, que és preciosa. Jo li hauria donat fa un parell d’anys abans per Whiplash, però el cas és que s’ho mereixia. El talent s’ha de reconèixer i premiar, sí senyor. Però de sobte, la confusió. Què ha passat? Que Warren Beatty s’ha equivocat? Però com és possible que l’hagi pifiat, ell, el més eixerit i ben plantat dels actors, ell, que és el protagonista de la gran cançó de Carole King, You’re So Vain? Doncs sí, per un incomprensible ball de sobres. Tierra trágame. Tothom té el dret a l’error, com deia sant Agustí. Els productors del musical, quan s’adonen què està passant, que han estat els reis del món durant uns instants i mig discurs, però no, s’atabalen, tot són rialles nervioses i dubtes. No se m’acut cap imatge millor per als temps que estem vivint: plens de desconcert, d’il·lusions que s’esvaeixen, de veritats a mitges, d’excuses no demanades, del qui pica primer pica dues vegades. La lliçó que hem d’aprendre: ara, sempre ens quedarà una nosa, una brossa a l’ull. Qui va guanyar? Quina és la postveritat a la qual hem d’acabar obeint?

tracking