La tribuna

El final de les sales de cine

Començo a cansar-me d’anar-hi i aguantar la falta de tacte d’altres espectadors

Creat:

Actualitzat:

Fa temps que es parla del poc futur que tenen les sales de projecció, en altres paraules, el final d’un passatemps o entreteniment tan agradable com és o hauria de ser anar al cine.

M’encanta anar al cine. Sempre m’ha agradat. M’agrada entrar a la sala, l’emoció d’esperar la pel·lícula durant uns minuts, i després entregar-me, deixar-me anar, gaudir d’una història o, pel contrari, decebre’m amb una altra, perquè el cine té aquests misteris, i moltes vegades et sorprèn.

Quan parlem del final del cine, tal com el gaudim ara, tothom pensa o pensava que la culpa seria del món digital, i sobretot de la televisió. Si durant molts anys la petita pantalla va ser una amenaça real, en l’actualitat la qualitat de la imatge i les televisions de pantalla plana encara donen més la sensació de cinema. Són raons de pes per gaudir de les bones pel·lícules a casa, més si tenim en compte que actualment existeixen molts mecanismes per saltar-se la publicitat.

Encara m’agrada anar al cine; el que no sé és quant de temps aguantaré. Perquè el que la majoria d’afeccionats al cine no pensàvem és que les sales de projecció es convertirien en una mena de galliners i conductors de xarxes socials. I que, en la meva opinió, aquest seria el motiu de la seva mort anunciada.

Fa uns dies, mentre intentava veure La la Land, la noia que seia al costat de la meva dona va encendre el mòbil, i no exagero, unes set vegades, quan encara no feia ni vint minuts que havia començat la pel·lícula. “Perdona, podries apagar el mòbil?”, li vaig dir. Ho va fer, encara que cap al final no es va poder estar d’encendre’l un parell de cops mes, mig amagat entre l’abric. A la meitat de la pel·lícula, la noia va acabar-se un refresc d’aquells que porten molts glaçons, tot xar­rupant una i altra vegada el final del got. Anava a preguntar-li si volia que n’hi compres una altra, més que res perquè no xucles tant i deixes d’empipar, però em vaig reprimir.

La mateixa escena, la del mòbil, es va reproduir una setmana després, mentre gaudia de Lion. Ja cap al final, la senyora del davant va encendre el seu, posant-me la pantalla del seu dispositiu entre els meus ulls i la pel·lícula. Una altra vegada vaig demanar educadament si el podia apagar. També ho va fer. Almenys no vam tenir cap discussió.

Si a la febre mòbil hi afegim les crispetes emprenyadores i les bosses de patates fregides que cada vegada que n’agafes una fa un soroll que no cal que t’expliqui, al final resulta que anar a veure una pel·lícula es converteix en un martiri. Sí, començo a cansar-me d’anar al cine, i aguantar la falta de tacte d’altres espectadors, que tot sigui dit els importa un rave.

Així que tot suposant que en poc temps les estrenes arribaran d’immediat per plataformes televisives, preferiré mil vegades veure el sèptim art des de casa, amb sensurround, 4 K, i tota mena de comoditats, sense que ningú em distregui, ni manifesti les seves necessitats comunicatives i gastronòmiques.

tracking