Ho deia ahir mateix en Javier Cercas a Els Matins, de TV3: “Som, també, els nostres avantpassats. Els meus avantpassats viuen en mi com jo viuré en el meu fill.” Consegüentment, oblidar el que van viure els nostres avantpassats és oblidar una part de la nostra pròpia experiència; és anul·lar una part del que som i del que podem ser. Malauradament, els anys de vaques grasses ens van encomanar una mena de catatonia col·lectiva de la qual encara no hem encertat a desempallegar-nos. Confiats que viuríem per sempre més en el millor dels mons possibles, vam relegar la veu dels avantpassats al més absolut dels silencis; i ara, instal·lats en una realitat completament diferent, el silenci ens du a caminar enmig de la desorientació. Només la dramàtica insistència d’alguns fets especialment colpidors fa que si més no una part de la ciutadania faci l’esforç per recuperar la veu del que vam ser per mirar de respondre a les interpel·lacions del present. Ho resumia molt bé el testimoni d’un dels participants a la manifestació Volem acollir del cap de setmana passat a Barcelona: “Els meu avis van ser al camp d’Argelès-sur-Mer, i a casa tenim molt present el que va ser allò.” No cal anar gaire enrere en el temps perquè cadascú trobi un episodi equiparable en la seva biografia familiar. La història d’Europa ha estat durant segles una història de guerres, d’exilis, de desplaçats i de refugiats, malgrat que ara no vulguem escoltar el clam dels que ho van patir. Tot i així, de vegades ni tan sols el silenci aconsegueix negar la imperiosa necessitat d’actuar. Com deia una altra manifestant: “No sé si això servirà de res, però sé que havia de ser-hi.”