Entenc el desig de ser mare, de ser pare. Però crec que no és un dret. Com no és un dret que t’estimin, tenir una feina d’acord amb les teves expectatives econòmiques, ni nàixer en el costat bo del mapa. Una cosa és el que creiem que està bé, el que ens convé i el que ens agradaria, i una altra, la realitat. I per bé o per mal no tots els pares i mares són aptes per fer la tasca, ni totes les persones amb vocació i aptituds arriben a la maternitat. Tenim clar que els nens no es poden vendre ni comprar, per molt que et pensis que així els fas un favor a uns pares immersos en la misèria, i donis completa satisfacció a aquell que s’ho pot pagar tot, fins i tot un fill. Malgrat tot, sí que crec que és un dret per a qualsevol nen tenir algú que l’estimi i en tingui cura. Però les coses són així. Per això hi ha persones que vetllen per la vida dels nens i d’altres que en prenen la custòdia quan els pares biològics no poden fer-ne front. Però no tot es pot comprar. No tot es pot tenir, per ric que siguis. I això, sota el meu punt de vista, inclou els ventres de lloguer. Amb l’única excepció quan es tracta de persones properes que fan la gestació de forma altruista. Em costa imaginar que una dona es mantingui –per grat o per força– d’engendrar els fills dels altres. Com si fos un forn, coent un pastís. Si realment és un dret, hauria de ser gratuït, de la mateixa manera que es donen òrgans o sang. Tothom –si es creu que ha de ser així– hauria de tenir accés a un ventre de dona per parir els fills que no vol o no pot parir personalment. Cap dona no hauria de ser només un contenidor.