La dreta alternativa (I)

Trump ja ha arribat. És tal com era. O pitjor. George Soros l’ha definit sense embuts: “és un estafador i fracassarà”. Xavier Mas de Xaxàs, en un article a La Vanguardia, titulava: “La cara americana del feixisme.” Hi estic d’acord.

Passa el temps molt de pressa. Recordo les anàlisis del Partit Republicà dividit entre els neocons de Pat Buchanan i la dreta religiosa de l’era Reagan. Després, el populisme del Tea Party amb la rialla de la Sarah Palin. Avui, el te ja se l’han pres i és la Dreta Alternativa, l’Alt-Right, qui controla les infusions. Un moviment de fons, engreixat per l’impacte de la Gran Recessió del 2008, un gran galliner de veus extremistes i provocadores que s’han unit per llançar i donar suport a Donald Trump. Primer a les primàries del Partit Republicà i després a la presidència. Un èxit rodó! No sembla possible: 62,7 milions de vots!

Pel que he llegit, dos noms sobresurten en aquesta Alt-Rigth, la Dreta Alternativa: el multimèdia Breitbart News i el seu antic director, Steve Bannon, cap de campanya, eminència gris i actual assessor especial del president.

Breitbart News és avui la veu dominant al mitjans conservadors i la plataforma més combativa de la dreta nord-americana. No la podem comparar a una escola ideològica ni té grans in­tel-­ lec­tuals en el seu si. És un líder multimèdia, nascut a internet, amb gent molt jove, “el club de la lluita”. Entreu a internet i busqueu-lo. Llocs web agitadors i provocadors que no accepten els corrents principals del pensament con­servador republicà i que no volen ser políticament cor­rectes. Les idees, els vídeos, els mems i les mentides van d’aquestes webs a llocs “seriosos” com Fox News i d’aquí a la discussió pública. És el motor de les pàgines més clarament anti-establishment, d’oposició directa a la correcció política, al multiculturalisme, a la immigració i al liberalisme econòmic. En són trets propis el menyspreu de les dades, la recerca del xoc públic, l’autoritarisme, el racisme, la islamofò­bia, l’antifeminisme, l’etnonacionalisme blanc i el pro­teccionisme d’aquell Ame­rica first de llarga història que ara em sona al Deutschland über alles de després de Weimar.

Sí. Som a l’any del gall. A la Xina i aquí.