Creat:

Actualitzat:

Ara que sembla que, per fi, s’anima a nevar, els confessaré un petit ritual cinematogràfic postnadalenc. La nit de Reis –o pels volts– intento tornar a mirar l’última pel·lícula de John Huston, del 1987: The Dead, que aquí, no se sap ben bé per què, van traduir com a Dublineses. De fet, és l’adaptació al cinema de The Dead, un dels relats del recull Dubliners de James Joyce. Si no l’han vista, corrin a buscar-la allà on sigui. La trama? Ben poca cosa: el sopar de celebració de l’epifania a cals Morkan, el 1904. L’arribada dels convidats, el sopar, la sobretaula i la lenta cerimònia del comiat. I un epíleg, a l’hotel on s’estan els Conroy, els nebots de les Morkan. Ella, Greta, ha quedat trasbalsada després que una cançó ha disparat el record d’un antic pretendent. I neva, sobre els morts i sobre els vius. Les paraules de Joyce omplen el final d’una pel·lícula magistral: “Havia començat a nevar una altra vegada. Endormiscat, va observar les fosques escates de plata, que queien obliqües contra el fanal. Havia arribat el moment d’emprendre el seu viatge cap a l’oest. Sí, els diaris tenien raó: nevada general a tot Irlanda. Queia sobre cada part de la fosca plana central, als turons sense arbres, al pantà d’Allen, i, més cap a l’oest, queia suaument sobre les fosques onades del Shannon. Queia també sobre tots els racons del cementiri solitari on Michael Furey estava enterrat. S’acumulava sobre les creus i les làpides tortes, sobre les llances de la porta petita, sobre les bardisses. La seva ànima es va esvair lentament en sentir com queia, dèbil, la neu a través de l’univers, i lentament queia, com el descens de la seva darrera fi, sobre tots els vius i els morts.”

tracking