El que anomenem el Primer Món està ple del culte a les aparences, l’opulència, el poder i les excentricitats. Seguim com corderets personatges estrafolaris, somniem en els luxes, admirem els que ocupen llocs de relleu i de vegades oblidem el que és realment important. Valorem el que tenen o semblen i no l’essència de les persones. En una societat de culte a l’èxit, la bellesa i el diner, passen desapercebudes un munt de formiguetes brillants que, mancades d’una bona capacitat relacional i de projecció social, no troben encara el seu lloc. Homes i dones amb capacitats extraordinàries, que tenen el patró comú, persones que darrere una aparença vulgar, amaguen un immens talent, petits diamants en brut que poden ser el factor de l’èxit de la nostra societat. Coneixem molts prínceps que quan es treuen la capa i la corona no són més que petits insectes, mediocres i ambiciosos, reivindiquen la raó de la força amagats en una enorme cuirassa i són incapaços de mirar més enllà de l’odi i el rancor del seu reflex. Avui reivindico els gripaus, sí, aquells que discrets, afables i nobles viuen amagats entre els matolls de l’asfalt, en silenci i sense fer estralls fent de la discreció la seva bandera, en un món on regnen les aparences i les estridències. Princeses d’aquests regnes busqueu entre els gripaus. Petits, però grans de cor, tímids però nobles, insignificants però poderosos, camuflant la seva generositat darrere els matolls i el seu encant entre la immensa fauna urbana de mediocres i covards. No porten corona, però només estan esperant que una princesa els trobi i els faci un petó. El conte l’escriviu vosaltres com vulgueu.