Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Avenços en l'assistència mèdica

Calen condicions afegides perquè sigui eficient el projecte del Govern amb la voluntat anticipada i molt més
Actualitzada 24/10/2016 a les 06:59
No fa gaires dies llegíem al Diari els trets bàsics del projecte presentat pel ministre de Salut, Carles Álvarez Marfany, en nom del Govern que, sobre el paper, engrandiria els drets dels pacients que, un dia o un altre, més o menys, som o serem tots. Cal dir que entre els aspectes retinguts després de la lectura n’hi ha de molt significatius.
Començarem per la nova capacitat de l’usuari de prendre la darrera decisió sobre qualsevol tractament que li proposi –i ja no li imposi– el facultatiu cor­responent. És cert que sempre hi ha el malalt dolent, que acaba no fent cap cas a les prescripcions o recomanacions, com encara són massa els que practiquen el perillós esport de l’automedicació.
És evident, però, la necessitat de conèixer a fons el mal que patim i els avantatges i inconvenients d’allò que ens proposin. I no sempre, ni tots els que exerceixen la medicina ho expliquen tot, ni de manera entenedora per a qui els escolta. Només amb informació assimilada sobre els efectes positius i els secundaris negatius de qualsevol medicament –per esmentar l’exemple més comú– és moment de donar el consentiment verbal i acceptar la recepta. En definitiva, es tractaria d’estendre l’assentiment ara ja requisit indispensable perquè ens practiquin una intervenció més invasiva (una operació quirúrgica, per parlar d’un cas concret).
L’exigència d’informació suficient arriba a preveure el cas de discapacitats, sobretot mentals, que en funció de les mancances ha d’arribar a la persona responsable subsidiària, o també als ara menors, a partir dels setze anys, una edat que a diversos països es projecta situar una nova majoria respecte d’alguns drets, com ara el del sufragi, en coherència amb el límit mínim de la responsabilitat penal.
Un segon aspecte destacable és la generalització de la història clínica compartida. Sembla evident que aquests bancs de dades poden estalviar errors de tractament, i fins a cert punt de diagnòstic. A més de l’estalvi de preguntar i respondre, cada vegada, si ens han operat d’alguna cosa, si hi ha alguna malaltia, insuficiència o disfunció més que aquella que provoca la consulta, les possibles al·lèrgies... Tot això ja consta a l’hospital, però es vol estendre a tots els facultatius convencionats amb la CASS, que a hores d’ara accedeixen voluntàriament, però es vol que ho facin sempre i que afegeixin les dades noves sobre cada client que sorgeixen durant la visita o el tractament.
La contrapartida d’aquests evidents avantatges és l’efecte secundari absolutament indesitjable i temible que és la violació de la confidencialitat i amb usos potencialment causants de danys greus, des de comercials fins a condicionar la selecció per a un lloc de feina, entre d’altres. Diuen que un secret compartit per més de dues persones ja no ho és. Amb els precedents dels casos d’andorra.ad, de les dades de l’escola de Meritxell o dels recents i repetits atacs de hackers a Andorra Telecom, per on circulen les dades, la intranquil·litat és comprensible. Encara més, quan la metgessa de confiança afegeix que, només amb el nom i cognoms, pot entrar a l’historial de qualsevol, del cap de Govern en avall. Proposa, com a mesura mínima raonable, que cada usuari tingui una clau, a manera de les que fem servir per a les targetes de crèdit o com a tallafocs d’intromissions a l’ordinador, i que cadascú i tothom tingui la llibertat de negar-la a qui i quan vulgui.
Finalment sembla també destacable, lògic, i fins i tot ha trigat massa, la creació del registre nacional de voluntats anticipades. Unes voluntats homologables al testament vital reconegut a l’entorn europeu, inclosa Espanya, i que molts ja han (hem) registrat a cal notari tot i que fins ara no tingués efectes legals al nostre país. Podrem incloure, entre d’altres disposicions, impedir un acarnissament mèdic, la perllongació de tractaments cruents i innecessaris quan la fi de la vida és ja inevitable. Cert que és molt prima la línia entre cures pal·liatives –el servei nacional de les quals ha rebut grans lloances dar­rerament– i l’eutanàsia, es digui com es digui. I que caldrà esperar a la concreció de la llei i del reglament, un cop es rebi la més que previsible opinió del Coprincipat episcopal, per conèixer-ne l’abast real.
De la mateixa manera que la tendència general de la gent magna és romandre a casa seva, en detriment de les residències, l’atenció a domicili, que ja existeix també per a malalts terminals, és manifestament millorable. I que la participació dels metges a l’hora de completar les històries clíniques compartides requereix l’incentiu en expressió de la informació llegida, dit clar i català, el pagament d’aquesta feina afegida.
Benvinguts, en conjunt, i pel que fins ara hem pogut entendre, els canvis legals amb l’objectiu de millorar els drets, el tracte i el tractament dels ciutadans en matèria de salut. Amb incentius, i només molt excepcio­nalment sancions, també anun­ciades, per motivar els professionals del sistema i no predisposar-los a la contra. I amb l’acceptació dels suggeriments que puguin aportar aquells directament implicats i millors coneixedors de la realitat per aconseguir l’eficiència màxima possible en el compliment dels objectius. El mínim que exigim a una màquina nova és que funcioni satisfactòriament i sense problemes per defectes de fabricació.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477