Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
la seca, la meca i...

'Forever Young'

Actualitzada 17/10/2016 a les 20:54
El món s’ha dividit. Nou cisma d’Occident. A favor i en contra. Els que pensen que Dylan és un impostor i els que estan contents. Ofegada, de moment, la guerra diacrítica, ara toca exposar els arguments en favor i en contra de Mr. Zimmermann. Si a algú li interessa la meva opinió –cosa que dubto– servidor cotitza al bàndol dels contents. I no només perquè combregui amb algunes de les raons teòriques que s’han exposat –el poder de la cançó com a forma essencial de la poesia, i etcètera– sinó per motius molt més simples i viscerals. Perquè m’agrada Dylan. Perquè quan tenia catorze o quinze anys vaig comprar al Transbord Blonde on Blonde, i des de llavors Dylan ha format part fonamental de la banda sonora de la meva vida, i el dia del premi vaig escoltar una dotzena de vegades, en bucle i sense justificació aparent, el Jokerman. Que sí, que potser hauria estat més just donar-li el premi a un poeta simbolista mongol, o a Philip Roth o a Murakami. Sí, naturalment. Al final, com diu la bíblia, per les seves obres els coneixereu. Quan es faci balanç, Dylan haurà signat una cinquantena de cançons (que són versos cantats, no ho oblidem pas) que seran imprescindibles per explicar la cultura (popular?) de la segona meitat del segle XX, compostes al llarg d’una trajectòria polièdrica, de vegades confusa i contradictòria, però que acompanya perfectament la dimensió del personatge. Em sap greu pel poeta simbolista mongol, per Pere Gimferrer, per Roth i per Murakami. L’any vinent tindran una altra oportunitat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477