Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La fi de les FARC i l'origen de les guerrilles

Costarà superar cinquanta anys de guerra civil oficiosa amb un balanç de 267.000 morts
Actualitzada 13/10/2016 a les 21:14
La signatura entre les Forces d’Alliberament Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i representants del govern legítim de Colòmbia, diumenge 25 de setembre, posa fi a una organització terrorista de caràcter marxistaleninista que ha viscut 52 anys, d’ençà dels anys seixanta i setanta del segle XX. Malgrat la derrota del referèndum de diumenge 2 en què la majoria de votants (50,21%) es va manifestar en contra del pacte amb la guerrilla, el procés segueix endavant. El president del país, Juan Manuel Santos, ha dit que escoltarà els que van votar que no “per obrir espais de diàleg i determinar el camí a seguir”. L’expresident Álvaro Uribe ha estat el paladí dels votants del no. Caldrà que ara estigui a l’altura de les circumstàncies i avantposi els interessos del país als seus.

Costarà superar cinquanta anys de guerra civil oficiosa entre el govern i les FARC amb un balanç d’uns 267.000 morts. Costarà recompondre el país, perdonar i reinserir els guerrillers a la vida civil, en què la lluita ha de ser a través de les urnes, del diàleg, amb democràcia.

Això ens dóna peu a parlar del fenomen de les guerrilles a tota l’Amèrica llatina

Aquest fenomen de les FARC cal emmarcar-lo en el període que es coneix com a guerra freda, que arrenca als anys cinquanta entre els Estats Units d’Amèrica (EUA) i l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), entre el capitalisme i el comunisme. L’auge de les organitzacions revolucionàries. A l’Amèrica llatina no s’entén sense la política de suport de Fidel Castro als moviments armats de Llatinoamèrica.

Al llarg dels anys seixanta, setanta i vuitanta alguns països sud-americans van ser conquerits democràticament per les esquerres, essent derrotades moltes per forces militars com a Granada (amb el govern liderat per Maurice Bishop) i a Xile (amb Salvador Allende), amb el suport dels Estats Units, que veien amb bons ulls governs de dretes al Paraguai, amb Alfredo Stroesner, a Xile, amb Pinochet, i a l’Argentina, amb Jorge Videla.

Davant d’aquesta política repressiva van aparèixer guerrilles com, per exemple, a Nicaragua el Front Sandinista d’Alliberament Nacional; les FARC a Colòmbia; l’FMLN al Salvador; la Unitat Revolucionària Nacional a Guatemala; Sendero Luminoso al Perú; Tupac Amaru a l’Uruguai, etcètera.

Els orígens de les FARC són anteriors a l’any 1964, quan presidia el govern de Colòmbia Guillermo Leon, el qual va ordenar bombardejar Marquetalia, on s’havia assentat un grup de liberals i comunistes. Aquest lloc havia estat proclamat com a república independent. Inicialment les activitats de les FARC eren d’autodefensa i de guerra de guer­rilles. A la dècada dels anys vuitanta del segle XX es van implicar amb el narcotràfic, mineria il·legal, l’ús de tècniques de guerra pròpies del Viet Kong (implantació de les mines antipersona, assassinat de civils, membres del govern, policies i també militars, el segrest amb fins polítics i d’extorsió, reclutament de menors, destrucció de ponts i carreteres amb dinamita...). Segons les Nacions Unides, les FARC i l’ELN són responsables del 12 per cent dels assassinats de civils de Colòmbia.

Molts països de l’Amèrica llatina tenien el seu propi moviment revolucionari però només a Nicaragua la guerrilla va arribar al poder i forces reaccionàries finançades pels EUA conegudes com a contras van operar usant territoris de països veïns com ara Honduras i Costa Rica.

La revolució cubana del 1959, liderada per Fidel Castro, que enderrocà el dictador Fulgencio Batista i que abraçà el comunisme, va ser un focus que va alimentar els altres moviments. El balanç global d’aquests anys ha estat una gran inestabilitat del continent sud-americà.

La pau signada entre les FARC i el govern de Colòmbia representa el punt final de mig segle de lluita i de divisió de la societat. Costarà molt superar aquesta situació i el país hauria de fer un gran esforç per perdonar, demanar perdó, i per reinserir milers de guerrillers que ara es disposen a integrar-se a la vida civil i a seguir lluitant pels seus ideals a través de la política i la demo­cràcia.

Cuba, sota el jou encara d’un règim comunista, també experimenta una nova via després que el president dels EUA, Obama, hagi posat fi al bloqueig sobre l’illa caribenya des dels anys que manava John F. Kennedy a la Casa Blanca. Queda per veure si els germans Castro i el Partit Comunista de Cuba són capaços de treure el país caribeny del seu aïllament, el subdesenvolupament, i deixen entrar els aires de la llibertat i la democràcia.

La guerra freda queda lluny, molt lluny, i tant de bo que a Colòmbia, a Cuba i a la resta dels països de l’Amèrica del sud imperi la llibertat, la democràcia i la justícia.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477