Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
la tribuna

Al·loglot

Una gran majoria d’actuals tarannàs que fins fa ben poc ens eren ofensius ja ens són indiferents
Actualitzada 13/10/2016 a les 06:48
    Conrad Alongina
És innegable, mai pots dir d’aquesta aigua no en beuré, però ara per ara, de no succeir una ter­rible catàstrofe natural, difícilment veurem produir-se cap lil·liputenc gir envers les antigues usances, malgrat que algunes no siguin mereixedores d’emmirallar-s’hi.

Realment, els d’avui són altres temps. Per a tot i en tot. Una nova era on una gran majoria d’actuals tarannàs que fins fa ben poc ens eren ofensius ja ens són indiferents. Passotisme? No ho sé, però ja no ens escandalitzen com ho feien al principi del rellevament dels vells models –vells per antics, no per obsolets–.

Ben vistos o no, admissibles o inadmissibles. Penalitzables. Guardonables. Il·legals cert temps i legals quan convé. Depenent per on bufi el vent de la camaleònica política. Salvaguardats o abandonats a tothora pels poders altruistes d’un vigent sistema globalitzat de democràcia dictatorial, i econòmic també.

Tots plegats ens hem deixat arrossegar per un entorn que ens ha convidat diàriament a satisfer objectius habitualment impensables d’aconseguir. Al capdavall, la vida no és solament la còpia d’uns amb els altres, i, un equivocat deler de posseir el tot del no-res. Hauria de regnar la realitat que ignorem a propòsit, per la fermesa del procés.

Hem estat i estem cohabitant desigualment amb una manca de dogmatismes que podrien omplir un cove, l’ètica, la decència, la dignitat, el respecte, la supèrbia, la vergonya, l’educació, etcètera, i com sempre, en qualsevol època passada o present, esclaus d’ella pel joc d’interessos dels amos i senyors, i ara, a més a més, de la modernitat dels ginys.

Amb ànims gens criticables, però conscients del dubte per un desenllaç que precipita les malavingudes raons, ara mateix ens fa gràcia observar el parlamentari que es queda adormit al seu escó, i ens hauria de fer pena per la demostració de mofa que dóna a la responsabilitat del seu càrrec. Veient aquest agençament i d’altres, com ha de créixer l’esperit d’honestedat i esforç dels nostres fills per la feina i les bones maneres de comportar-se?

N’hi ha que poden escoltar ben cofois el debat desfermat de dos candidats a guanyar la presidència d’un país, dient-se de tot menys bonics, i al final abraçar-se com si no s’hagués dit res –d’això se’n diu política. Quina hipocresia–.

És el diagnòstic oficial de molta part de l’opinió pública. Tanmateix i amb un procediment impremeditat, mentre uns veuen en el personatge un salvador de les dificultats als seus maldecaps, uns altres en veuen un malentranyat que vol esfondrar el seu benestar. No té ni temps de cantar el gall que ja hem crucificat o glorificat l’individu.

Igualment ens fa gràcia guaitar néts i nétes fent gala per anar amb uns pantalons texans espar­racats i foradats. Recosits i apedaçats. A nosaltres no ens haurien deixat sortir de casa amb tal vestidura. És així d’inversemblant.

Ens puja l’adrenalina a l’alçada d’un campanar en conèixer els desoladors estats de comptes d’alguna parròquia, i les conseqüències inconseqüents, no pas per als contribuents, de dites forassenyades malversacions.

… I la patxoca que ens fa en veure la taula d’un restaurant envoltada de coneguts. Tots perduts amb llurs mòbils, ignorant la gatzara de la trobada –un menut va dir-me: “Tu, quan eres petit com jo, també tenies mòbil?” “Doncs no, encara no havien aparegut.” “Uf… I com podies viure sense mòbil?”–.

Les criatures són autèntiques. No és d’estranyar, anem tan accelerats que ja a la panxa de la mare els preparem per fer activitats extraescolars per no perdre curs.

Som escèptics en veure un grup de jovenalla injectant vodka a la polpa vermellosa de la síndria (una de fórmules per fer durar més la gresca de la festa). Ara bé, l’endemà no vulgueu anar a passejar de bon matí per la plaça de la disbauxa, al parc o a la platja, ja que us haureu de moure fent saltirons per no trepitjar vomitades, pixarades, llaunes de begudes, paperassa, vidres, i amb una mica de mala sort, encara us sortiran els colors a la cara en trobar-vos amb alguns que s’han ressagat en plena activitat amorosa, o, embolicats amb tendresa per la impetuositat d’haver complagut l’atzar, la necessitat d’uns fogots sobtats.

Arnold J. Toynbee deia en el seu estudi de la història que l’expansió geogràfica coincideix amb un deteriorament de la societat.

Si anem a buscar èpoques retrospectives, edat mitjana o medieval, la moderna, amb una revolució industrial, i la francesa, el 1914 amb la primera gran Guerra Mundial, únicament per nombrar-ne algunes, i valorem el seu abans i després... Nosaltres on som?

Deteriorament o decadència?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477