Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

D'un temps, d'un país

El carrer de la Creu Grossa era un camí de sorra i la creu vigilava des d’un turó de roca Meritxell
Actualitzada 10/10/2016 a les 22:22
De vegades em trobo persones que em demanen que escrigui sobre l’Andorra d’abans, aquella que vaig viure en la infància. És cert que ens queden algunes imatges i que plataformes com Andorra Antiga, o algunes publicacions permeten un important arxiu, però parlar de l’Andorra d’abans en paraules també és contribuir a recordar el que va ser el petit país dels Pirineus.

I, com a tota experiència viscuda en la infància, aquella Andorra se’m fa llarga i dilatada en la memòria. El temps, com el temps de tots els nens, passava molt més lent i el paisatge perdurava de la mateixa manera.

El carrer de la Creu Grossa era un camí de sorra i la creu original vigilava des d’un turó de roca l’avinguda Meritxell. Hi havia molta pols, pocs automòbils i per sobre de la creu de pedra, en direcció a la muntanya, hi havia camps verds on per primavera florien les grandalles.

Hi ha dues imatges que jo sempre associo al Principat d’Andorra: la primera, l’isard; la segona, la de les grandalles i la seva olor característica, molt difícil d’oblidar.

Fa temps que no en tinc una entre les mans, però si ara tanqués els ulls i algú m’atansés un ram de grandalles, la seva olor em transportaria per art de màgia al món perdut de la infància.

Si pujaves pels prats i seguies en direcció al Park Hotel et trobaves amb, l’avui partit per la meitat, Roc de les Bruixes, o també així anomenàvem aquell turó de roca, i és de suposar que anys enrere s’hi devien asseure algunes dones a parlamentar les nits d’estiu. Des d’allà a dalt es veia tota la vila d’Andorra la Vella, com des del turó de la Muntanyeta, ara ocupat per unes antenes, sobre la piscina de Sant Armengol.

Per sobre d’aquest univers, el rec d’Andorra, el rec del Solà, ara passeig per a vianants. En aquella època era per a nosaltres un ample canal, on provàvem de fer-hi vaixells navegables que no acostumaven a recórrer més d’una vintena de metres, abans d’enfonsar-se...

I més amunt els camins i pedreres cap a la muntanya d’Enclar, el territori inconquerible; el lloc on tot estava per descobrir. Antigues coves primitives que mai van aparèixer, i els monstres d’aquella època, menys nombrosos, però igual de perillosos.

Recordo un cop que vam pujar molt més amunt en direcció a Enclar. Darrere una penya, en un lloc amagat, fora de la vista de les Valls, vam trobar una cabanya cremada, amb estris de cuina i altres restes. No feia molt de temps algú havia estat vivint allà. El lloc era obscur, feia por, però el sabor de l’aventura ens acompanyava. Encara ara em pregunto de què devien amagar-se els pobladors d’aquell lloc que recordava una cabanya del Far West, amb antigues paelles carbonitzades i senyals d’una vida no gaire llunyana.

Per un moment sóc capaç d’imaginar-me al rec amb tan sols cinc o sis anys, mirant cap a la capital. Tanco els ulls, i ara, els torno a obrir. No creuria el que estic veient. Segurament quedaria meravellat pel progrés, emocionat pel creixement, però també em preguntaria, tot recordant una vella cançó, què se n’ha fet d’aquelles flors.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477