Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

El dret a decidir

És lícit que en els casos en què es produeixin demandes d’eutanàsia es puguin donar respostes
Actualitzada 04/10/2016 a les 21:54
“Sobre el seu cos i el seu esperit l’home és sobirà”, J. S. Mill (1806-1873). Paral·lelament a aquesta famosa frase, el dret a decidir també vol reivindicar l’afirmació del dret i la llibertat de l’individu a poder disposar de si mateix.

Darrerament hem pogut llegir a la premsa la notícia del primer pas del tràmit del document de voluntats anticipades que es vol dur a terme des de Salut, i que ha de regir els desitjos dels pacients sobre quins tractaments mèdics volen rebre i, fins i tot, en quin moment volen deixar de tenir assistència mèdica, en casos de malalties molt greus i irreversibles. Sigui benvinguda aquesta proposta ja que, malgrat ser un tema poc recurrent, i poc agradós de parlar-ne, tots, tard o d’hora, podem estar-hi implicats.

A tal efecte, és interessant parlar de la bioètica que avui dia ha esdevingut tant per als metges com per als pacients i globalment per a la societat en el seu conjunt una eina d’anàlisi per establir criteris amb relació als problemes de la vida i la mort, i molt particularment, dels malalts terminals. Concretament, la seva finalitat és la de voler tenir una visió global del problema de la vida. I no solament obliga a fer el bé sinó a escoltar quina mena de bé vol el pacient, a ser sensible a la seva autonomia i a abandonar tota mena de paternalisme mèdic, per benintencionat i pragmàtic que indubtablement sigui. Això vol dir que en el tema de la salut estan en joc els drets i l’autonomia del pacient.

Amb tot, faig especial èmfasi a objectivar que en el principi d’autonomia la dignitat humana ha d’estar per sobre de qualsevol consideració econòmica i sobre totes les formes de vida. Com també s’hauria de considerar que en el principi de no maleficència quan no es pot fer el bé com a mínim s’ha d’evitar el dolor, la manipulació de les voluntats del malalt o dels familiars.

Sens dubte, el dolor és una dimensió de la vida. I al llarg dels segles els metges s’hi han hagut d’afrontar amb grans dosis de literatura i superstició. Però per a un professional de la salut en els nostres dies, el dolor pot ser la conseqüència lateral i indesitjable d’una praxi mèdica, que precisament perquè provoca dolor demostra que és desencertada. Amb aquestes consideracions és quan es fa més patent el dret de tot ésser humà a no patir. I és en aquestes relacions metge-pacient que cal que l’ètica reguli els drets del pacient que, com a persona, i en la presa de decisions sobre la seva salut han de ser respectats.

En qualsevol cas, i al voltant de tota aquesta problemàtica som molts els que ens qüestionem: cadascú pot ser amo del seu propi cos, de la seva pròpia vida i de la seva pròpia mort? Fins quan s’ha d’allargar artificialment la vida? Quan es poden desconnectar els respiradors? Quins pacients han de ser reanimats i quins no? S’ha de tenir en compte en tot això només els criteris mèdics o també la voluntat dels pacients? Moltes d’aquestes preguntes només volen ser l’expressió de la formulació de respostes com: de quina manera vull seguir vivint, quan vull que se m’apliqui determinat tractament, o en quin moment vull que no se’m perllongui més la vida artificialment.

En definitiva, el voler morir dignament és el dret a decidir en ús de la llibertat personal sobre el procés final de la pròpia vida. La defensa a morir dignament ha obert molts flancs de debats públics i han posat de manifest les divergències entre la voluntat del malalt i les disposicions legals sanitàries. Ara bé, tot això no implica que en medicina, i en els nostres entorns, el respecte a l’autonomia de la persona i als drets del pacient no siguin cada vegada més ponderats en la presa de decisions mèdiques.

En l’actualitat, la solució passa per donar una cura integral en aquest tram final de la vida, tractant tant els sofriments físics com els psíquics, socials i espirituals. És a dir, que en el final de vida estan justificades les cures pal·liatives com la teràpia a seguir; de fet, els tractaments pal·liatius del dolor ja formen part de la pràctica clínica.

Tanmateix, continuen havent-hi situacions concretes i casos específics en què es produeixen demandes d’eutanàsia.

I és quan ens trobem que la realitat és ben diferent a com el moribund desitjaria. Per començar tant l’eutanàsia com l’ajuda al suïcidi estan penalitzats en el nostre entorn.

Certament, l’eutanàsia és un tema escabrós, que no es pot prendre a la lleugera i que no s’ha de plantejar com un debat teòric sobre si la seva aplicació és perjudicial o beneficiosa. Però si com molt bé hem vist que la bioètica ha de complir la funció de fer el bé i a escoltar quina mena de bé vol el pacient i a ser sensible a la seva autonomia, és lícit, doncs, que en els casos en què es produeixin demandes d’eutanàsia, perquè hom considera que la seva vida ja no assoleix els mínims de qualitat indispensables i que la vida ja no val la pena de ser viscuda, es puguin donar respostes; respostes que comportin pel que s’està morint el degut respecte per les seves dar­reres voluntats. Perquè tots volem una bona mort, sense que ens allarguin artificialment l’agonia, ni que ens apliquin tractaments agressius. Tots volem ser tractats eficaçment del dolor, tenir l’ajuda necessària i no ser abandonats pel metge i l’equip sanitari quan la malaltia sigui incurable.
Etiquetes
  • #1 SANITARI
    (05/10/16 12:13)

    Felicitats per l'article, l'exposisió de les idees i l'argumentació d'un tema que sovint s'evita. Molt ben escrit!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477