Creat:

Actualitzat:

Allò que s’anomena posteritat és gairebé sempre misteriosa per no dir estrambòtica, i sovint el que creiem que romandrà a la memòria col·lectiva és tant erràtic com un ruixat del mes d’agost. Però el que per a mi és totalment insòlit és la manca de tendresa per a les persones més fràgils, i menyspreu per part de l’autoritat que s’ho creu com si fos de procedència divina, gairebé.

Avui, entre tots , vivim en una permanent sopa de lletres o més ben dit de conceptes on tot es barreja: ètica, estètica, legalitat, moralitat, immoralitat, legitimitat, i una de nova que no és políticament correcte citar-la però que al meu entendre és la que ho capitaneja tot. Fins i tot, s’ha apoderat d’un concepte ben significatiu i alhora complex i que tot el món occidental emprem de manera continuada: la democràcia.

Vostès em permetran que em faci una sèrie de preguntes (no en tinc en absolut la resposta), però estic segur que compartiré amb vostès, que, malgrat no ho diguem sí que pensem aquestes qüestions. Per exemple: no és amoral (molt pitjor que immoral) l’actitud de països teòricament anomenats i intitulats per ells mateixos o per tercers democràtics... envers els anomenats refugiats? Ben entès que tots podem equivocar-nos, però escoltant les coses que diuen certs polítics d’una banda o l’altra, les seves grans limitacions, quan parlen, per exemple, de responsabilitat, penso: què entenen per responsabilitat? Com diu sovint, el filòsof Emili lledó, “allò greu no és la ignorància en l’àmbit personal. La ignorància personal no té transcendència. El que és greu és un ignorant amb el cap deformat i poder polític. És terrible que aquesta persona pugui decidir sobre tot allò que ens afecta a tots”.

Que ens manipulen, certament, però des de la mateixa democràcia. Ens impedeixen mirar, mirar el món, tocar, somiar, acaronar, descobrir, despertar a la realitat de la vida. Som éssers humans perquè parlem i estem en diàleg amb nosaltres mateixos i amb els qui ens envolten. A través del mòbil, per exemple, la comunicació consisteix en un missatge instantani, mentre que el llenguatge requereix temps i espai, reflexió i continuïtat.

Només cal pensar en Sòcrates que sortia als carrers d’Atenes no per pronunciar doctrines ni explicar certeses i conclusions, sinó per fer-se preguntes a l’entorn d’unes paraules, però paraules cabdals amb les que ens ho juguem tot: justícia, bé, mal, bellesa, amistat, etc.

Europa avui ha de fer un esforç d’aclariment, permanentment preguntar i preguntar-nos. Quan Europa no ha fet això, Europa ha entrat en l’obscuritat, la barbàrie, la maldat, l’amoralitat.

Per això cal preguntar-nos si avui la democràcia és moral, immoral o amoral, és a dir, que ja ha perdut el sentit, el record del que és el bé i el que és el mal. No ho sap? O sí, i no vol adonar-se’n?

Em fa por que l’amoralitat –i no voldria ser profeta de calamitats– no entri a casa nostra, a Andorra.

I certament, la democràcia es pot tenyir –ja succeeix a molts llocs democràtics (?!)– d’amoral. Una de les maneres d’enfrontar-se a l’amoralitat és com diria el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon: “apartar-se de l’apatia que és el verí de la democràcia”.

Vaig llegir no sé on ni quan unes reflexions que més o menys anaven per aquí: que vivim en una societat on el debat, el diàleg, la reflexió han estat substituïts per un ciberespai sense possibilitat gairebé d’apel·lació on no hi ha lloc ni per a la veritat ni per a la precisió en 140 caràcters. I on ja no és possible distingir la tertúlia televisiva dels crits en les xarxes socials per saber què és veritat o mentida. L’inici de l’amoralitat?

tracking