Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Big Brother al Parc Central

Hi ha el risc que ens acostumem a mesures desproporcionades en relació amb el problema a resoldre
Actualitzada 29/09/2016 a les 22:02
La lucidesa dels autors de ciència-ficció a l’hora d’avançar esdeveniments futurs és sorprenent. Sovint em pregunto si Jules Verne no va ser en realitat un viatger en el temps. Altrament, es fa difícil d’explicar com algú sense una formació científica especialment sòlida pogués predir amb una precisió desconcertant, i amb gairebé cent anys d’anticipació, els grans descobriments i gestes del segle XX.

Malgrat no conrear el gènere de forma tan extensa, i tenir l’avantatge d’haver nascut al segle XX –amb els grans avenços de la revolució industrial ja consolidats–, sempre he vist George Orwell com l’antítesi pessimista del francès. Després de dues guerres mundials i d’assistir a l’auge de tota mena de totalitarismes –les dictadures europees, l’estalinisme, una falsa democràcia nord-americana regida pel capitalisme salvatge...–, no és estrany que concebés el futur com un lloc poc recomanable per viure.

Dissortadament, també moltes de les qüestions que Orwell va avançar en la seva obra capital, 1984, s’han acabat materialitzant. Una mena de Big Brother, el dictador omnipresent que a la novel·la tot ho observa –i d’on agafa el nom l’espai televisiu que a Espanya ja està a punt de cobrir tota una generació (els concursants actuals amb prou feines havien nascut quan es va celebrar la primera edició)–, controla actualment tots els nostres moviments: sap quan utilitzem la targeta de crèdit i on anem de vacances; coneix els nostres gustos i preferències personals –així és com personalitza el nostre navegador web per instar-nos a consumir certs productes–, i vigila què publiquem a les xarxes socials; recopila la nostra informació personal a través de les grans corporacions d’Internet, i després la posa en mans d’altres empreses, o dels governs, per així suposadament garantir la nostra seguretat davant amenaces com el terrorisme internacional (sovint finançat per aquests mateixos governs), etc.

En aquest imperi de la vigilància en què vivim, correm el risc d’acostumar-nos massa fàcilment al fet que les autoritats prenguin mesures desproporcionades en relació amb el problema que es pretén resoldre. La decisió recent del comú d’Andorra la Vella d’instal·lar fins a nou càmeres al Parc Central n’és un exemple.

Estic d’acord amb el fet que els comportaments incívics, com les bretolades o el botellón (suposant que aquest acabi en vandalisme, perquè a priori consumir alcohol al carrer no té res de delictiu), s’han de combatre. Més qüestionable és la solució que s’ha decidit adoptar, consistent a matar mosques a canonades. Cal de debò exposar durant les 24 hores del dia una part important dels ciutadans que passegen pel Parc Central –i que res tenen a veure amb els actes vandàlics–, als objectius de les càmeres? Cal gravar totes les entrades i sortides dels lavabos públics? És estrictament necessari instal·lar dispositius a la zona de jocs infantils?

Des del comú s’al·lega que la vigilància es concentra en els punts on es registren més incidències. A més, al seu parer, el sol fet d’anunciar aquest desplegament ja és una mesura dissuasiva. Com si no es poguessin prendre altres mesures, també dissuasives, que no comprometin la privacitat i la intimitat de tothom. Perquè ningú ha explicat encara qui controla aquestes gravacions, ni on queden enregistrades, ni cada quant temps s’esborren...

En canvi, seria igualment efectiu incrementar la vigilància nocturna a la zona en èpoques més sensibles –estiu o caps de setmana–, així com establir un règim sancionador estricte i aplicar-lo en conseqüència. Paral·lelament, el comú disposa d’eines més que suficients per transmetre el missatge als joves, d’advertir-los què els pot passar si una patrulla d’agents els enxampa in fraganti.

L’ús de càmeres es pot entendre en determinats espais privats –entitats bancàries, grans superfícies comercials, joieries–, o en edificis oficials –Govern, Consell General, Justícia...–, però difícilment pot justificar-se en zones públiques. També és cert que, mentre no hi hagi una legislació al respecte, els comuns prendran decisions més o menys arbitràries segons els seus propis interessos i necessitats. La tan anunciada Llei de seguretat pública, que entre altres coses ha de servir per unificar criteris respecte d’on hi pot o no hi pot haver videovigilància, no acaba d’arribar. I mentrestant, el Big Brother seguirà sent l’amo del Parc Central.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477