Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La Tribuna

Una actitud ètica realista?

Hauríem de ser més humils, saber escoltar més, adonar-nos de la complexitat dels afers
Actualitzada 25/09/2016 a les 06:42
    Antoni Morell
Són els anys que passen combustibles? Són la qualitat d’er­rors comesos pel qui escriu? Són la munió d’immorals i sobretot d’amorals (adjectiu per a mi el pitjor amb el qual es poden qualificar, és un dir), determinats comportaments públics o privats, explicitats o reduïts de manera indubtable, el fet és que avui m’agradaria expressar el que en diria ètica realista, dins del caos en què vivim, tots plegats.
Hi va haver un moment en la meva vida, com en la de tants altres, que em semblava que calia canviar el món. Avui, no, avui, sí, però, que crec que es pot i cal reformar el món, reformar envers un progrés més humà, més just, també més moral i més ètic. I amb més passió si cal, amb menys desenganys si és possible. Que continuï el compromís i s’abandoni la componenda; diplomàcia, en diem? La hipocresia, la falsedat, el que s’anomena també el políticament correcte, la qual cosa va segons les modes i el dictamen de determinats i nombrosos mitjans de comunicació i, també, dels autoqualificats de progres els que comanden la nostra societat? Lluitar per una comunitat més justa –per exemple, l’andorrana– hauria de ser per a mi una passió, és a dir, una actitud no subjecta a estranys mecanismes aliens a la nostra petita realitat.
En aquest sentit, deu ser també l’edat, però crec que hauríem de ser més humils, saber escoltar més, adonar-nos de la complexitat dels afers siguin públics o privats. Fer-se la pròpia opinió, la síntesi personal, fugint com del dimoni, dels anomenats titulars d’alguns –torno a repetir– mitjans de comunicació que sintetitzen la vida social i política com si fossin productes de 2 per 1.
I un veritable humanisme basat en la llibertat i la igualtat. La igualtat sense llibertat porta a la tirania i a la conformitat. I, a l’inrevés, la llibertat sense igualtat ens porta a una estricta i estreta lluita de competència egoista.
No són teories, penso que són una visió del món que el nostre país podria aplicar-se freqüentment perquè és petit i, per tant, més controlable. Tenir normes hauria de ser un mitjà no un fi. I fugir de tots els absoluts i els fanatismes, i la “raó només la tinc jo”, i prou.
A més, em fa la impressió que avui, a Andorra també, comença a imposar-se novament una actitud de pura resignació, com una mena de passotisme, o del tan referit “és el que hi ha”, o bé una actitud passiva davant les desgràcies, la “Tercera Guerra Mundial per capítols”, com diria el Papa Bergoglio, la tan repetida maldat dels homes, “mentre no em toqui a mi, no m’humiliï a mi personalment”…, que es vagin matant.
Una ètica realista i no farisaica és proclamar que estem en guer­ra, i contribuir a posar de manera reiterada murs de contenció davant de la immigració. Ens escandalitzem molt davant de la bogeria del foll Trump, i tenim el mur a Melilla, i els murs a alguns països de l’antiga Europa de l’Est, i ara, el del Calais i, continuem venent armament directament o indirecta als protagonistes del ter­rorisme i aplaudim quan ens interessa països dels Emirats Àrabs veritables responsables, també, de l’infern de Síria, Afganistan, Iraq…, però mentre, financen els clubs de futbol, com el Barcelona, el Madrid, etcètera, rien de rien.
El problema, per mi, no és definir-nos com a morals o immorals, el gran repte és destruir l’amoralitat que sembla que és el que senyoreja el món actual. I tinc por d’Andorra, és a dir, de nosaltres mateixos. Quin tipus de societat estem construint, sobre la base de quins valors? Una petita comunitat on tot valgui, on hagi desaparegut la capacitat de dialogar, on no s’ensenyin més els valors veritablement humans i on no val la pena pensar més, perquè no condueix enlloc, i on no ens aturem una mica i reflexionem què volem que sigui Andorra en el futur? No creuen vostès que valdria la pena pensar en una frase més o menys que digui: “Atura’t Andorra uns instants, i torna a pensar i repensar què vols ser”?
Em diran que en el món d’avui, en el del canvi, la rapidesa, el moviment, la transversalitat (quin mot tan horrible), no hi ha temps per pensar i repensar. És per això que necessitem comprar a l’exterior determinats assessoraments o fotocopiar el que succeeix al costat, perquè Andorra no té temps per pensar per si mateixa?
Tan difícil és casar un poble (la modèstia, la humilitat, el pas a pas), i un Estat (una superestructura gegantesca dins d’uns límits esquàlids?) Per això, penso en una ètica, i estètica, certament ben realistes, al nostre abast, i controlables en una atmosfera d’ètica privada i pública ben realistes.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477