Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
FOC I LLOC

SM10

Una categoria paralímpica per pensar en la realitat-espectacle
Actualitzada 16/09/2016 a les 22:41
Jocs paralímpics. Competició de natació. 4 x 50 estils. Papallona, esquena, braça i lliure. Categoria SM10. A l’aigua, nedadors de diferents nacionalitats que completen la cursa en poc més de dos minuts, tres vegades més ràpid del temps que faria jo –nedador ocasional, sense cap afectació més que un preocupant sobrepès– en un dia inspirat. Malgrat això, malgrat l’espectacle evident, alguna cosa falla. Els nedadors, excel·lents, no són tan ràpids com els campions olímpics –triguen uns 15 segons més– però, alhora, no tenen cap aspecte visible que els diferenciï d’aquests. No hi ha ni grans marques absolutes ni les històries més bèsties de superació. La categoria SM10, que agrupa els nedadors amb afectacions més lleus, és la imatge del fracàs absolut segons els cànons de la societat de l’espectacle. S’hi veuen, no van amb cadira de rodes, no els manca cap extremitat... Entre l’Usain Bolt i el pare que va acabar una ironman amb el seu fill amb paràlisi cerebral, simplement no hi ha espai. No man’s land, terreny del no-res, on recau també tot l’esport femení en bloc. Ter­reny de l’scroll i del silenci: només sis morts en un atemptat no mereixen pas un clic; una barcassa enfonsada al Mediterrani no paga l’esforç d’un tuit si no arrossega cadàvers de nens fins a la platja. Terreny del badall i del zàping, el que cau entre una apocalipsi zombi i les maquinacions d’un president dels Estats Units o les peripècies del millor hacker. Terreny de la permissivitat: on minimitzem l’impacte dels micromasclismes (“oi que no l’han mort?”), on fem mofa dels puntosos que detecten discriminació en simples acudits, en expressions de tota la vida, en exemples didàctics. Terreny de la inacció de l’esfera política, hipermobilitzada davant de les emergències (mediàtiques per definició) i absent davant d’allò simplement greu, simplement important, simplement preurgent. SM10, categoria paralímpica, i paradigmàtica de la nostra aproximació a la realitat-espectacle, del desert entre els herois i els dramons, un desert que, simplement, no ens interessa. Qui deia que l’esport no ens serveix per pensar el món?
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477