Creat:

Actualitzat:

La bonança dels vuitanta ens ha llegat un grapat d’infraestructures nascudes sota l’impuls del parroquialisme més irracional. Els efectes d’aquesta manera de fer, impulsada per la Llei de finances comunals, que obligava a destinar part de les transferències a inversions, la rendibilitat política de segons quines contractacions i l’alegria de les arques plenes, va fer la resta. Avui, les corporacions es troben amb instal·lacions que reclamen inversions milionàries de manteniment, mentre es mira de gestionar el personal de la millor manera possible. Era una qüestió de temps que la capital es fixés en el dèficit que genera el Centre de Congressos. Andorra continua sense ser una plaça forta de congressos, i ens costa més el farcit que el pollastre. L’opció més fàcil és treure’ns el mort de sobre. I si algú hi posa dins el casino i ens quedem una bona cosa (?) per a la capital, matem dos ocells d’un tret. Aquest és el plantejament de la majoria. Un plantejament que ha agafat sorpresa part de la minoria comunal. Des del PS diuen que la majoria oblida que conceptes com cultura, educació i sanitat no són despesa, sinó inversió. I és que un dels grans usos d’aquestes infraestructures ha estat el social. Entitats i persones que no són rendibles i que no paguen les factures que fan que aquesta instal·lació funcioni. El que és clar és que privatitzant el servei quedaran a fora. Però, és clar, és el que demanem, oi? Que hi hagi una gestió acurada, que prioritzem la retallada de la despesa i que es busquin solucions creatives. I això, també té un cost. Encara que no sigui amb diners.

tracking