Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Raphael, el cantant que “sigue siendo aquel”

L’artista ha conreat un gènere noble que ha mobilitzat masses enfervorides arreu del món
Actualitzada 30/08/2016 a les 20:48
Fa 50 anys exactes, un prometedor cantant de Linares, força gesticulador i un pel histriònic, estrenava Yo soy aquel del compositor Manuel Alejandro al festival d’Eurovisió del 1966.

En aquell certamen anual de la cançó europea, Raphael, que encara no havia complert els 23 anys, quedaria en setè lloc, la millor posició espanyola aconseguida fins llavors, cosa que li permetria tornar a competir l’any següent amb Hablemos del amor, un altre títol impagable de Manuel Alejandro amb el que aquesta vegada obtindria el sisè lloc. No seria fins a l’any següent amb Massiel que Espanya guanyaria el concurs amb el La, la, la de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, l’inefable Duo Dinámico. Eurovisió catapultaria Raphael a l’Olympia de París i al Madison Square Garden de Nova York entre moltes d’altres sales i espais dels cinc continents.

El divendres 30 de setembre, Raphael, un dels intèrprets de balades romàntiques amb més fans incondicionals, trepitjarà l’escenari del Centre de Congressos d’Andorra la Vella per posar la cirereta a la Capitalitat Iberoamericana de la Cultura.

No amago que sempre m’havia preguntat per què el Ruiseñor de Linares s’havia posat Raphael amb ph. Més tard vaig saber que la seva primera companyia discogràfica va ser la Philips Records, fet que explicava la ph. Però amb ph o sense, Raphael transcendiria el terreny de les actuacions en directe i els enregistraments entrant al món del cinema on filmaria un grapat de pel·lícules com a protagonista principal, algunes d’elles amb esclatants èxits de taquilla com per exemple Cuando tu no estás i Digan lo que digan, de Mario Camus, o El Golfo, de Vicente Escrivá.

Si bé és veritat que hi ha gustos per a tot o allò altre que es diu, podrà agradar o no, el cert és que Miguel Rafael Martos Sánchez, Raphael, és un ídol fidel a un públic a qui mai no ha defraudat, amb la coherència d’un artista que ha conreat un gènere noble que ha mobilitzat masses enfervorides des de Nova York a Tòquio, des de París a Sant Petersburg o des de Londres a Buenos Aires.

A propòsit de les cançons més emblemàtiques de Raphael, permeteu-me parlar una mica del compositor Manuel Álvarez-Beigbeder, més conegut com a Manuel Alejandro, un celebrat autor d’extraordinàries cançons nascut a Jerez de la Frontera. Els seus temes han estat cantats, entre molts d’altres, per Nino Bravo, Marisol, Julio Iglesias, José Luís Rodriguez El Puma, Rocío Jurado, Luis Miguel i fins i tot per Plácido Domingo. I em crida l’atenció que la seva segona esposa, Purificación Casas Romero, coautora de diverses cançons amb el seu marit, signés com a Ana Magdalena en clara referència a la segona muller de Johann Sebastian Bach, la també compositora Anna Magdalena Wilcke; per a mi no deixa de ser un detall de bon gust i de cultura musical.

La llarguíssima i intensa carrera artística de Raphael ha estat multiguardonada amb nombrosos premis i reconeixements a banda dels centenars de discos d’or, desenes de platí i fins i tot un d’urani. Ha estat nominat diverses vegades als Grammy, ha participat al show d’Ed Sullivan, és fill predilecte a molts països llatinoamericans, té carrers al seu nom i inclús un museu a la seva localitat natal.

Evocant l’èxit que Raphael va tenir a l’Olympia de París un 3 d’octubre del 1967, no voldria acabar aquest article sense apuntar una dada important del gloriós escenari parisenc per on hi ha desfilat la flor i nata de les estrelles de la cançó. Sabíeu que va ser creat per Josep Oller Roca, un empresari nascut a Terrassa l’any 1839 que també ho va ser del famosíssim Moulin Rouge? Situat al número 28 del Boulevard des Capucines, l’Olympia va aixecar el teló l’any 1888 amb la popular i rabassudeta reina del cancan, La Goulue, immortalitzada moltíssimes vegades pel genial Toulouse-Lautrec. Bruno Coquatrix, propietari i director del local del 1954 fins a la seva mort l’any 1979, va reconèixer que des de la Piaf, cap artista havia aconseguit mantenir el públic tanta estona aplaudint dempeus com Raphael.

La cita amb aquest gran artista que és Raphael la tenim el divendres 30 de setembre a les vuit del vespre amb la proposta Raphael Simphònic on serà acompanyat per l’ONCA repassant tots els seus grans i incontestables èxits.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477