Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
De la meva agenda

Sense els altres no som res

La convivència que agermana llibertat i estimació és la regla d’or que ens dirigeix
Actualitzada 28/08/2016 a les 06:50
L’individualisme està prohibit a casa nostra. La convivència que agermana llibertat i estimació és la nostra regla d’or que ens dirigeix. Caminem junts. Estendre la mà com ho fa la Mare de Déu de Meritxell no és una opció, sinó una necessitat. A Ella, li preguem a la Visita Espiritual: Meritxell de la gavernera, ensenyeu-nos la joia del donar i del donar-se. Maria de Meritxell és tota Ella compartir: Jesús, no tenen vi (de l’amor). És tota Ella compromís i enganxament: Stabat Mater dolorosa; Mare, aquí tens el teu fill. Maria de Natzaret és esperit d’obertura i d’acolliment: Maria de la Pentecosta; pregaven unànimement al recer de Maria, Mare de Jesús. Aquesta gavernera meritxel·liana no creix d’un dia per l’altre. Les colònies i els campaments, obra social del Santuari Basílica de la Mare de Déu de Meritxell, són una escola de vida. La Fundació d’Esplais Mare de Déu de Núria (FEMN) del Bisbat d’Urgell ha dut a terme del dia 17 al 28 d’agost el tercer curs per diplomar joves en l’educació del lleure. Història del lleure, pedagogia, psicologia, medi ambient, jocs, cants, vetllades, danses, natura, nutrició, objectius i planificació de colònies, valors, primers auxilis formen el llistat de temes impartit per una quinzena de professors de la FEMN i del MCECC, lligats per un centre d’interès que la patrulla de torn cura d’animar-lo. El bona nit de cada dia remata el missatge clau de la jornada.
Observo un dels bona nit. Resumeixo. Un jove, mort de gana, demana un mos de pa. La gent gran el treu fora de la porta de casa a puntades de peu. El jove, a un racó de la plaça, prop de la font, plora.
-“Per què ploreu?” Li demana la mainada que deixa de jugar a pilota per consolar-lo.
-”Vull fer la vianda de pedres, la més saborosa de totes les viandes del món, i ningú m’ajuda”, els confia en veu tallada el jove mort de gana.
Els nens i les nenes s’espavilaren per portar-li la cassola, les pedres, la llenya, els llumins. Seguidament cada infant afegí a la cassola el punt just de sal, les pastanagues, les patates, les mongetes, els cigrons, mitja col, uns ossos de porc i un bon tall de pollastre. “Sense els altres no som res” xiuxiuejava el jove mort de gana. Seguidament, cada alumne, futur educador en el lleure i els professors passàrem a dipositar-hi la nostra personal aportació: alegria, creativitat, entusiasme, esperit de servei, ganes de ser un monitor innovador, traça per passar de l’ombra de la crisi a la llum, cantar per compartir emocions, les petites victòries col·lectives i continuades, obrir horitzons, missatges positius per als nens i nenes de colònies, sentit de la vida.
Confesso el meu pecat. D’amagatotis, m’he quedat amb les espècies que hi aportava la Marta, una alumna que entrà a AINA als 7 anys. Després ha fet borda i campaments d’AINA. Ara als 18 anys es diploma com a educadora en el lleure. Escriu la Patxot: “ser educadora en el lleure és difícil. He d’ensenyar als nens tot tipus de valors, maneres de fer i comportaments sense que ells se n’adonin. Vull que gaudeixin del temps sense oblidar qui són. L’educador proporciona els estris per oferir un espai on poden ser feliços, on poden escapar del món virtual o materialista, on poden trobar amb el temps una raó de ser. El lleure és l’espai per oblidar preocupacions, per pouar l’alegria que els acompanyarà tota la vida i els donarà energia quan la necessitin. M’he escrit al curs per trobar nous recursos, noves eines que completin les que he anat adquirint gràcies als meus monitors, dels quals vull continuar la cadena tot desitjant que sigui infinita. Gràcies al curs, he tornat a ser nena i a sentir l’alegria d’algú que ha preparat les classes, dinàmiques, jocs i activitats per fer-me créixer com a educadora. Dono les gràcies als professors per l’energia, la seguretat i els coneixements que, amb ganes, espero transmetre amb igual o més intensitat. Anhelo que la mainada visqui amb gaudi allò que gaudeixo en el curs. Seria molt feliç si tots els joves poguessin gaudir com jo de totes les vivències que el curs residencial de 24 hores al dia ens proporciona. Espero que tots els companys de curs continuïn aquest camí que hem començat a AINA”.
Mai no havia paladejat una vianda de pedres tan deliciosa i saborosa. N’hi ha hagut per a tots, pares, mares, avis, àvies, veïns. N’he dut una llossada a la meva Confident. Ens ho ha agraït: “Hi ha a la terra, gent que es fa la punyeta; em desplau, no em fa cap gràcia. Hi ha també persones que conviuen, que sense els altres no són res. Vaig a unir-me a elles”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477