Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
la tribuna

Drets individuals a la societat de la desconfiança

Es necessita una protecció contra la mirada ‘inquisidora’ del poder públic o dels conciutadans
Actualitzada 24/08/2016 a les 21:40
Llegíem a les pagines del Diari d’Andorra del dia 7/6/2016, com hackers txetxens intenten fer xantatge a empreses del país. L’autor de la noticia qualifica els pirates informàtics com el col·lectiu internacional més perillós. De la notícia ens sorprèn el fet que l’atac pirata hagi arribat a aquestes valls, però el cert és que no és un fet aïllat, avui dia, molt habitual. La pirateria informàtica no consisteix en actituds de joves tecnòcrates que solament busquen fer-se un tip de riure, sinó que actuen per aconseguir diners, informació i poder. Marc Goodman, que ha treballat per a l’FBI, i ha assessorat la Interpol, ho descriu a Els delictes del futur on recull algunes dades. Les més rellevants, que el 2010, l’institut d’investigació alemany AV-Test havia avaluat que a la xarxa existien uns 40 milions de vetats de software maliciós. En el 2011 l’empresa d’antivirus McAfeee va informar que estava identificant dos milions de nous programes maliciosos al mes, mentre que a l’estiu del 2013, l’empresa de ciberseguretat Kaspersky LAB va fer públic que estava identificant-ne prop de 200.000 al dia. És un fet inqüestionable que el procés i la penetració de les noves tecnologies de la informació en un món globalitzat no està afectant solament conceptes polítics estrictament vinculats amb els d’Estat i nació, com són democràcia, sobirania i transparència, sinó que, fins i tot, ens ha de preocupar la ubiqüitat de la informàtica en les nostres vides particulars. Inclús pel fet de la nostra total interdependència, la utilització que en fan els poders públics i l’Estat d’aquestes tècniques i les seves complexitats sistèmiques. No sempre els òrgans preventius i repressius dels estats, qualificats com a democràtics, actuen com correspon a un Estat de Dret. Per als que vam néixer en la primera meitat del segle XX, formats i educats en un món de llibertats personals ens és difícil entendre com a Londres per exemple o a Mònaco, i ara, pel que sembla (en zones puntuals,) a casa nostra, es pugui seguir en directe tots els moviments de la ciutat. Que, en el millor dels casos, les forces de l’ordre públic puguin saber, en directe, en quin bar has pres un cafè (i fins i tot el preu del cafè). O que tots els veïns de l’immoble en què vius puguin conèixer on-line les persones que visiten el teu domicili. I fins i tot el que està passant dintre el mateix domicili. Però més sorprenent encara, per a la nostra generació, és que l’opinió pública dels estats dits liberals i democràtics acceptin aquestes praxis i d’altres limitacions de drets particulars. Vivim en una societat que vol dir-se societat de la transparència equivalent a la societat de la desconfiança. Desconfiem dels polítics, dels veïns, de tot. I és aquesta desconfiança i el sentiment de la por inserida en la societat moderna els que expliquen que acceptem viure amb la sensibilitat moral degradada respecte als drets individuals de cadascun de nosaltres. I aquí hi ha el dilema. Fins a quin punt és justa la legislació votada democràticament per una majoria, condicionada per la por i la desconfiança, i per tant no lliure, imposant mesures restrictives als seus drets individuals particulars dels ciutadans? Per a un observador de la meva edat no se li escapa que la vigilància avui tampoc escapa a la lògica de la globalització, i les conseqüències d’aquest fenomen posen en qüestió la sobirania dels estats, ja que afecta les llibertats públiques, finalitat i condició sine qua non en la conceptualització d’Estat democràtic. A totes les democràcies la inviolabilitat de la comunicació, la protecció de dades domiciliaries, de la intimitat són els drets fonamentals. Tot esser humà té dret a la seva pròpia part de confidencialitat, i necessita una protecció contra la mirada inquisidora del poder públic o dels conciutadans. És una de les principals defenses que emparen la seva llibertat. La voluntat de transparència, nascuda de l’intent de controlar el poder i de protegir els ciutadans contra els seus excessos, solament troba els seus justos límits, amb dificultat, des de l’instant en què es reconeix com a principi fonamental. Per això l’Estat ha de legislar donant garanties als ciutadans. Fins a quin punt seran suficients les garanties de protecció dels drets individuals? On es troba el just equilibri entre la informació que necessiten els estats si volen fer respectar les lleis de transparència, i el secret que reivindiquen els individus per protegir les seves llibertats? Compartir determinades informacions, públiques o privades, i la possibilitat d’escoltes o el accés als correus particulars, la violació de la intimitat personal, etc. no són qüestions baladí sinó qüestions que vulneren els fonaments de l’Estat democràtic. A finals del segle XVII el polític i científic (inventor del parallamps) Benjamin Franklin ho va expressar amb aquesta frase: “Aquells que abandonen l’essencial llibertat per obtenir una mica de seguretat temporal no mereixen ni llibertat ni seguretat”. La seguretat pública és, avui, al nostre país, un dels nostres valors més preuats, però no és menys cert que la protecció dels drets i llibertats individuals ho han estat des de fa generacions. És part de la nostra memòria històrica.
Etiquetes
  • #1 Jacobo
    (25/08/16 16:13)

    Les paraules llibertat, democràcia, igualtat, fraternitat i altres similars són lèxic i semàntica hipòcrita al servei del poder, no hi ha res d'això, la vida humana no val res, menys que un quilo de carn boví. És la mentalitat que sembra la societat de consum amb la seva sacrosanta competència, on la taula rasa que ho mesura tot és el ressaltar per sobre dels demés a força de tenir ... "Vals en tant tinguis", és el credo que serveix de motor impulsor al que anomenen "Modernitat", "Progrés", o "desenvolupament".A base de propaganda, intenten convèncer-nos que aquestes són les regles de la natura: El mercat és competir, per tant a uns els tocarà guanyar ia altres perdre, tens l'oportunitat de ser un triomfador i si no ho aconsegueixes no et pots queixar: "et va tocar", "la vida és asì" no tens "talent". Cada dìa es torna màs, el món, és una rajada de llops on els pobres, la immensa majoria han de llançar queixalades per escalar,i els rics, cada vegada menys, han d'aixecar murs per amagar-se de la realitat i no caure, hem creat una societat irracional, sense sentit comú.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477