Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

'Grans germans' parroquials

Actualitzada 21/08/2016 a les 06:45
    Robert Pastor
El conflicte entre els drets a la seguretat i a la intimitat o privacitat, tan viu en general a Occident arran de l’amenaça jihadista, no ha arribat aquí a la mateixa efervescència davant l’augment de càmeres de vigilància que es disposen a instal·lar els comuns d’Andorra la Vella i de Canillo perquè sembla que les nous dispositius no són, en principi, tan invasius.
Els fets que s’intenten evitar no són tan amenaçadors per a la integritat física de ciutadans com el terrorisme internacional, sinó més aviat bretolades i, en el cas canillenc, per prevenir la inconsciència d’alguns visitants al mirador del Roc de Quer que posen en risc la vida pròpia, sense descartar, tot i que no hem vist cap esment explícit, les degradacions estètiques de l’indret.
Al Parc Central i d’altres llocs de la capital es tracta d’obtenir proves irrefutables dels actes potencials de vandalisme que puguin comportar (ja n’han existit en el passat recent) danys materials al mobiliari urbà i altres béns col·lectius, a més de suposats delictes o faltes perseguibles per la via penal o l’administrativa.
Al mirador canillenc l’objectiu anunciat és dissuadir els visitants inconscients que segueixin la moda de l’autoretrat fora de les proteccions existents, arriscant-se a una caiguda que, des de gran alçada, seria mortal molt probablement, sense descartar que també serveixin per detectar i perseguir degradacions de l’estètica del lloc, com les gravacions que van aparèixer recentment i que ben difícilment arriben a tenir la importància, amb el pas dels segles, dels descoberts pel malaguanyat Pere Canturri al Roc de les Bruixes.
Acostumats ja als radars, fixos o mòbils, per captar infraccions de les normes de trànsit, que ja disposen de sistemes fotogràfics, i a les càmeres per detectar furts a les gran superfícies i d’altres comerços, aquests nous grans germans parroquials suposen un esglaó més, però no gaire més alt, en la mateixa direcció.
Les claus per a una acceptació generalitzada d’aquests nous elements és doble, sense que l’ordre de l’exposició impliqui una voluntat de preferència. Cal que siguin eficients, per situació geogràfica, funcionament correcte i durador, sobretot a segons quines hores, i sense descartar ja possibilitats que alguna parella les tapi o destrueixi, com en generacions anteriors es trencaven els fanals de segons quins passejos, per evitar la visió de les seves maniobres per part de tercers.
A la vegada, i encara més exigible, és l’aplicació estricta de les lleis i normes sobre la protecció de la privacitat. Segons la mena d’imatges que es puguin gravar, en aquests temps on es venen espectacles més o menys íntims com a material informatiu d’interès general, la temptació de vendre’n algunes, arribat el cas, serà forta.
Tant com una altra temptació, la dels i les exhibicionistes, tot i que l’exhibició no passi dels responsables dels controls. Aquest és un risc molt menor, perquè deixar testimoni de debats eròtics o de proeses d’antisocials és molt més fàcil d’obtenir i de difondre amb l’actual parc electrònic de mòbils, tauletes i xarxes socials, no totes amb censura puritana.
Amb els nous equipaments a Andorra la Vella i a Canillo no sembla que s’hagi d’acabar, sinó més aviat al contrari, la proliferació de càmeres de vigilància de vianants i vehicles al conjunt del país. Caldrà, sempre, però, que les motivacions siguin legítimes, que el funcionament sigui eficient i, sobretot, que es garanteixi com cal la protecció de la privacitat i/o la intimitat. Sense oblidar que encara no sembla que s’hagi abandonat, com sembla de lògica política i jurídica, el projecte de llei de censura de les comunicacions, en principi informàtiques.
Teòrics del segle passat deien que “la millor llei de premsa és la que no existeix”. Perquè l’ordenament legal ja ofereix garanties suficients per perseguir els abusos de la llibertat d’expressió com ara injúries, calúmnies, dret de rectificació contra les informacions falses, voluntàriament o involuntari. Per contra, continuen sense regular i aplicar sense represàlies altres drets constitucionals; en el cas dels comunicadors, el secret professional. Com en l’àmbit laboral el dret a la vaga.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477