Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Ens van guanyant per golejada

Les falses alarmes dels darrers mesos són victòries del jihadisme
Actualitzada 14/08/2016 a les 07:21
L’altre dia, més aviat nit, els Tedax de la policia van inspeccionar una maleta i una bossa ben a prop del Diari, als carrers Pere d’Urg i de l’Aigüeta. Havien quedat sobre la vorera i un portal, respectivament, sense que ningú les recollís, durant l’estona suficient per causar l’alarma d’algun veí o veïna, que va donar l’alerta al cos d’ordre per la sospita que hi hagués una bomba.
En els temps que corren, la suspicàcia i la por als atemptats és universal i aquí no n’estem lliures, pel que es veu. La mateixa informació hi afegia que han estat ja cinc les falses alarmes d’aquesta mena produïdes al país en pocs mesos, tot i que en algun dels casos –un partit polític, l’aparcament davant de BPA–, si haguessin estat atacs, potser no caldria atribuir-los automàticament als islamistes violents.
Per poc fonamentada que sigui, per poca viabilitat que se li pugui donar en un càlcul lògic de probabilitats, el pànic es desferma. Recordem la també recent desbandada massiva a Platja d’Aro, per un joc organitzat i consistent a simular el seguiment en cursa d’un suposat famós per una colla de paparazzi, on no hi havia més armes que pals de mòbils, però alguns van arribar a veure pistoles i a escoltar trets inexistents. S’explicava a les informacions que alguns dels fugitius desesperats eren francesos, amb les experiències directes o conegudes dels atemptats a París i, feia menys setmanes, a Niça.
Des de l’experiència d’haver viscut vint-i-tres anys al País Basc, exercint de periodista, el coneixement d’assassinats de tota mena, de trets, de cartes explosives, d’artefactes trampa, recordo anècotes diverses. Com ara, el soroll no gaire proper de l’esclat d’una bomba quan oferia una roda de premsa el premi Nobel argentí Pérez Esquivel, que havia fet el recompte dels desapareguts durant la dictadura i sobtat per la reacció dels interlocutors els va dir com a retret: “Ché, es sólo una bomba!”
Una altra vegada, en un míting electoral al velòdrom de Sant Sebastià, el líder del PNB Xabier Arzalluz va escoltar la notícia que li trametia a cau d’orella algun assistent. Va interrompre el discurs i va anunciar: “Em diuen que hem rebut un avís telefònic que hi ha una bomba aquí. Jo no m’ho crec i no marxo. Però si algú ho creu, que surti.” Molts pocs van ser els que van abandonar els seients i el recinte. I l’acte va continuar com estava previst mentre es veien evolucionar diversos ertzaines (sense equipament especial) fent una inspecció que, com preveia el polític, va acabar demostrant que es tractava d’una alarma infun­dada.
Però el més curiós va ser el desenllaç d’un altre episodi, molt semblant al darrer d’Andor­ra la Vella. Al carrer Dato de Vitoria-Gasteiz, artèria principal de la ciutat relativament comparable a l’avinguda Meritxell, es va veure sobre el sostre d’un cotxe, mal aparcat, una maleta. La sospita d’un vianant va acabar en avís a les autoritats, i els especialistes, aquesta vegada, van decidir anar per la valenta. Van col·locar un petit explosiu i van fer esclatar la valisa... escampant pel cel vitorià un seguit de calcetes i sostenidors, més o menys fins.
L’objecte de la sospita va resultar un mostrari d’un viatjant d’una empresa de llenceria, que havia decidit fer un cafè –o qualsevol altra consumició– entre visita i visita, deixant el vehicle en doble fila i, calculant que no trigaria gaire, amb la mercaderia a sobre.
En diverses situacions de guer­ra, o de terrorisme endèmic, periodistes enviats especials o ciutadans del lloc aprenen aviat a autoprotegir-se, desplaçant-se només per llocs segurs, que són gairebé tots segons les hores i els dies, a aplicar el càlcul de probabilitats de risc veritable davant cada objecte i cada situació.
Això no treu que, davant el més petit dels dubtes, per molt que sigui l’escepticisme sobre la realitat d’un perill, no es prenguin les mesures oportunes per garantir la seguretat de la ciutadania. Si fos possible, amb mesura i discreció relatives. Ningú no pot considerar-se estalvi al cent per cent. Ni davant el terrorisme internacional, ni de la caiguda d’un element de façana o teulada un dia de vent, ni d’acabar mort per l’atropellament d’una bicicleta.
Amb el jihadisme, ara, el pànic s’ha fet generalitzat després d’accions sagnants, sobretot a França i Alemanya. Molt més que després de les matances als trens de Madrid de l’11 de març del 2004 si parlem del Vell continent, i fins i tot més dels atacs a les Torres Bessones de Nova York de l’11-S. D’altres accions, amb resultats molt més sagnants, no provoquen els mateixos efectes, ni ocupen tants espais als mitjans, quan es produeixen a Síria, Líbia, l’Iraq, Afganistan o el Pakistan. Ens cauen molt lluny i no ens afecten gaire l’ànim.
Les informacions sobre terroristes abatuts, líders de faccions del Daesh o al-Qaida eliminats, o de territoris reconquerits als seus exèrcits resulten igualment inútils, en contrast amb la seva victòria veritable que és la d’haver portat la por extrema a més de mig món. Incloses aquestes valls, objectiu estadísticament molt poc probable. Aquesta guer­ra l’estem perdent. Tant nosaltres com la resta d’europeus. I si comptem només les últimes falses alarmes, ja ens van guanyant per golejada.
Etiquetes
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477