Assumpta

Demà, dilluns, celebrem a l’Església la festa de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Fou el Papa Pius XII, l’any 1950, que va declarar com a veritat de fe (la darrera veritat dogmàticament proclamada) que “Maria, Mare de Déu, Immaculada i sempre verge, en acabar el recorregut de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima a la glòria del cel”.

Amb aquestes paraules, el Papa proclamava el dogma de l’Assumpció de la Verge Maria al cel i tancava una discussió entre els teòlegs de l’Església d’Orient i els de l’Església de Roma. El tema discutit és l’abast de la mort de la Verge Maria. Mentre que l’Església occidental parla d’una mort real de la Verge Maria, els teòlegs d’Orient la consideren solament una mort aparent, per això ells parlen de la “dormició” de la Verge Maria.

Aquesta afirmació té una base teològica: la Verge Maria fou preservada de pecat per un privilegi especial en orde a la seva maternitat divina –ho celebrem en la festa de la Immaculada Concepció–. Per aquest motiu, no pot experimentar la mort que és conseqüència del pecat, ja que ella no l’ha comès. D’aquesta manera, el trànsit d’aquest món a la vida eterna ella no el fa a través de la mort física, sinó d’un adormir-se en el cos per despertar a l’eternitat.

Sigui com sigui, el fet és que Maria, identificada amb la vida i la mort de Crist, ha participat ja de la seva resurrecció i és, d’aquesta manera, com va assenyalar el Concili Vaticà II, “un signe d’esperança ferma i de consol per al poble de Déu” (L G 68).

Si en les altres festivitats de Maria la contemplem com a signe d’allò que l’Església ha de ser, avui la mirem com a signe d’allò que l’Església serà.