Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
la tribuna

Turisme olímpic

Els resultats als Jocs són pobres, però d’aquí a dir que s’hi va a fer turisme hi ha un abisme
Actualitzada 10/08/2016 a les 21:47
L’atleta Pol Moya tancarà demà la participació d’Andorra als Jocs de Rio. És el més menut de la delegació, 19 anys, i qui té un marge de progressió més gran. Els 800 metres són la seva especialitat i arriba a la capital carioca amb un cinquè lloc al Campionat d’Espanya absolut com a targeta de presentació, cosa que no està gens malament. La seva aparició suposa una llum en el fosc panorama de l’esport nacional. Si no es torça, aquest noi pot garantir unes quantes participacions olímpiques. I això que, pel que em diuen, compta més amb el reconeixement de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme que de la mateixa FAA (Federació Andorrana d’Atletisme). Sort demà, Pol. I a veure si Andorra s’acomiada de Rio amb un millor regust de boca. Perquè el balanç ara per ara està sent bastant trist. Ja anàvem amb la delegació més petita des de Seül 1988 (quatre esportistes) i els resultats han estat decebedors. Última Esther Barrugués en tir de precisió poques hores després de la cerimònia inaugural –va marxar abans del final, però calia que hi fos?–, penúltim lloc de Pol Arias en els 400 metres lliures –la preparació, és cert, no va ser la millor, per dir-ho suaument– i eliminació de Laura Sallés per una badada quan feia poc més d’un minut que combatia amb la campiona d’Oceania. Cert, les errades es paguen cares. I sap greu perquè Sallés és dels pocs esportistes del país que han enfocat la vida cap a l’alta competició, anant a València a millorar el nivell. Però hi ha errades que no es poden cometre ni en un Vila d’Andorra i molt menys en uns Jocs, un Mundial o un Europeu.

No seré un il·lús i demanaré medalles perquè hi ha més possibilitats que em faci vegà que trepitgem mai un podi olímpic. No. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és anar i competir. I competir per mi vol dir superar-se a un mateix i millorar marques. Donar la millor versió d’un mateix en el moment precís. Quan l’escenari i l’embolcall imposa i quan s’ha de treure el caràcter i demostrar –primer a un mateix–que les hores d’entrenaments i els sacrificis que s’han hagut de fer han valgut la pena i quin millor lloc per fer-ho que en uns Jocs, el súmmum per a qualsevol esportista? Perquè cal recordar que la immensa majoria d’atletes no tenen la possibilitat de representar el seu país en unes Olimpíades. Hi van els elegits. I a Andorra és més fàcil que a la major part del món. És l’avantatge –algun n’hauria d’haver– de ser un país petit. Aquí els somnis es poden fer realitat més fàcilment que a Espanya o França. Però el somni no ha de ser només viure uns Jocs per dins, assistir a la cerimònia inaugural amb milers d’esportistes, sent un més dels elegits, ni fer-se selfies amb els cracs mundials de l’esport. El somni hauria de ser, sobretot, sortir a competir i donar guerra. No només quedar-nos en com de bonic que és ser en uns Jocs o en qualsevol gran competició internacional. I això, malauradament, a Rio per un motiu o altre no ha pogut ser.

Ara bé, d’aquí al menyspreu d’alguns comentaris al web del Diari que parlen de turisme olímpic a costa de la padrina hi va un abisme. Ningú no posa en dubte les hores de preparació dels esportistes i la seva dedicació i és una falta de respecte cap a ells pensar que l’únic que busquen és un bitllet d’avió cap al Brasil i passejar-se per Copacabana. Això és clar.

Més enllà d’aquests comentaris malintencionats el cert és que s’haurà de fer autocrítica, començant pels esportistes, passant per les federacions, el COA i el Govern. Hem de superar el discurs de som el que som, dels passaports que tenim i del pobrets de nosaltres. És indubtable que la Llei d’immigració no canviarà i que mai serem demogràficament com Macau, però si es vol fer una aposta ferma per l’alt nivell s’hi han d’esmerçar més diners. I no només de la padrina. Està bé que hi hagi un programa d’alt rendiment (ARA), però hauria d’estar més ben assortit (ara uns 200.000 euros). I, com no, les federacions s’haurien de moure més per trobar patrocinadors privats. I el COA hauria de ser més exigent amb les federacions. I el Govern hauria de tirar endavant d’una vegada per totes la llei de patrocini esportiu que permeti gaudir d’avantatges fiscals les empreses que ajudin l’esport del país. Fa anys que en sento a parlar i res de res.

Massa deures per fer. La realitat és que demà esperaré que alguna tele doni la sèrie dels 800 de Pol Moya i patim mentre corri perquè corre Andorra.
Etiquetes
  • #1 Lio en Rio
    (11/08/16 09:00)

    Ja era hora que s'obrís una mica el debat sobre l'ambició i el discurs etern del conformisme. Benvingut el seu article senyor Cano. I benvingut Rio 2016 si serveix, ho dubto realment, perquè tant Govern com el COA facin un pensament sobre l'exigència (necessària i imprescindible) de l'alta competició. Ara, estaria bé senyor Cano que aprofundís una mica més. L'actitud dels 3 que han competit fins ara no és idèntica. Els resultats son dolents els tres però l'actitud no és la mateixa. Vostè mateix ho diu però no dona noms. La tiradora que fa el pitjor resultat imaginable, segons el seu nivell, no para de penjar fotos a les xarxes de lo "requetechula" que és l'experiència olímpica. No deixa en gaire bon lloc la seva afirmacuó que "no es pot parlar de turisme olímpic". A vegades les coses són el que semblen.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477