Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La Tribuna

El cas del 'Sabir'

Consideracions complementàries al cas de tràfic il·legal
Actualitzada 07/08/2016 a les 08:07
Divendres, en despertar a la jornada habitual, sobtava la informació del Diari sobre el cas del Sabir, veler de matrícula andor­rana on una embarcació de la marina colombiana va trobar 103 quilos de cocaïna valorats en tres milions i mig de dòlars. També es diu que la policia del país americà ja sospitava d’aquest transport clandestí i per això va enviar els guardacostes a comprovar-ho, amb l’ajut de gossos ensinistrats.
Les històries a la mar constitueixen el material de gairebé un subgènere d’aventures, a la literatura i als suports audiovisuals; de Mobby Dick, de Melville, o la Línia d’ombra, de Conrad, a mil històries de pirates, desaparicions inexplicades, embarcacions fantasmes o d’epopeies bèl·liques, batalles de fa segles o de menys de cent anys.
Cal dir que aquest episodi en res no afavorirà la ja prou malmesa imatge exterior del nostre país, per molt que ja s’avanci que entre els detinguts –de moment amb noms i orígens que no s’han fet públics– no n’hi ha cap de nacionalitat jurídica andorrana.
El Sabir, com tants altres, pot tancar així amb gran publicitat la seva darrera singladura –si acaba comissat i desballestat o subhastat a Colòmbia–. Abans ja va patir un episodi destacat per diversos mitjans, amb aquell rescat en aigües de l’illa canària de Lanzarote, quan una tempesta li va trencar les veles i es va malmetre el motor. Era a les acaballes del 2013, fa menys de tres anys, i l’havien llogat cinc ocupants que projectaven anar fins al Carib des d’Eivissa. Potser aquesta vegada també el van llogar al propietari, que per llei ha de ser una persona física o jurídica amb seu en aquestes Valls.
En llegir la informació, el processador mental ens ha recordat automàticament el cas del camió de l’equip Epsilon que, després de participar en el Dakar, va ser controlat a França –a prop de Lilla– el 2014 amb més d’una tona de cocaïna amagada a dintre –deu vegades més del volum que transportava el Sabir–. El mànager de l’entitat esportiva, el resident David Oliveras, les va passar magres durant set mesos, detenció preventiva inclosa, fins que va quedar clar per a les rigoroses autoritats judicials de l’Estat veí que no hi havia cap prova suficient que hagués participat en aquest contraban.
Tornem a l’abanderament andorrà d’embarcacions. L’ampliació de dades que ha fet amb encert l’equip de Ricard Poy i Núria Segura ens fa saber que, hores d’ara i oficialment, hi ha un total –insospitat per ampli– de 880 banderes tricolors d’Andorra onejant a popa, com és preceptiu, de iots, però també majoritàriament de motos d’aigua i llanxes pneumàtiques, allò que popularment i pel nom de marca acostumen a anomenar zodiacs als ports.
També hi ha una quantitat –pel que es veu minoritària– de classe olímpica o no, amb els quals han competit esportivament andorrans en diversos campionats, com ara els germans Borra, del Pas, o Minguillón, d’Andorra la Vella.
En tots els casos, aquestes mostres de nacionalitat i territori nacional, tret de les més petites que es poden guardar en magatzems, comporten una despesa gens menyspreable per als propietaris, siguin iots que se suposen no tan grandiosos com els d’Abramovich, o petits velers, pel sol fet d’haver d’estar amar­rats en un port i pagar els drets corresponents gairebé cada dia de l’any; habitualment, a ports catalans.
Algunes vegades, a partir de l’entrada en vigor de la Constitució i del reconeixement internacional del Coprincipat, s’havia plantejat estendre la possibilitat d’abanderament andorrà a vaixells més grans, comercials, de transport, com una via de recaptació, d’ingressos, que tanta falta fan a les arques púbiques. Quelcom que ja fan, o han fet a bastament, països com ara Libèria o Panamà. Fins al punt que en força indrets s’estén l’expressió, per defugir la identificació nacional, d’anar pel món amb bandera panamenya.
Aquesta altra mena de nacionalització de grans transports marítims no hauria d’obtenir en principi cap objecció –almenys formal i pública– per part d’altres estats. Si mai no s’ha fet realitat només es poden intuir algunes causes: que els comptes –de la recaptació– no quadressin en volum comparats amb la infraestructura necessària (altres iniciatives que sí que es van portar a la pràctica amb la mateixa intenció han acabat amb fracassos ben sonats). O, sobretot –i més ara, amb tanta degradació de la imatge nacional a l’exterior– per no donar peu a fomentar la fama aliena de pirates, contrabandistes i paradís fiscal fàctic que tant s’encarreguen d’engreixar des de fora, amb dades, mentides directes o mitges veritats que són igualment mentida, però més subtil.
És clar que resulta difícil saber què és més difícil de defensar com a font impossible de blanqueig, si la concessió de bandera a un portacontenidors que navegui o l’establiment d’un casino.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477