La reforma del sistema de salut

La bona companya i professional Dolors Moreno publicava dijous el seu article sobre la reforma del sistema sanitari presentada parcialment, plenament compartida. Des del punt de vista d’un usuari que ha esdevingut més habitual del que voldria al llarg del temps, ai l’edat del “si no fos...”! potser cal afegir-hi algunes reflexions complementàries.

És una excel·lent notícia que incorpori al quadre de serveis els psicòlegs, atenent una vella i reiterada reivindicació d’aquests professionals i dels seus pacients. El punt problemàtic, i que implica una retallada d’opcions fins ara existents, amb la lliure elecció d’especialista com a aspecte més destacat entre els que s’anuncien.

Sembla molt raonable la preocupació, mostrada ja fa anys des del govern liberal d’aleshores en l’excés d’ús d’aquest nivell de la medicina. Recordem, de passada, que també fa anys es va denunciar un abús en les factures de l’hospital que presentava el SAAS, ara en qüestió, per les hospitalitzacions. Molt abans de la detecció de suposades irregularitats en els comptes d’aquest organisme.

També fa temps que es va racionalitzar l’ús del servei d’urgències, amb l’establiment d’un forfet que inclou com a obligatòries proves no sempre necessàries, amb una taxa relativament elevada que encara cal avançar per l’assegurat en espera del retorn establert, així com del triatge dels qui hi acudeixen en funció de la prioritat de l’atenció que el seu estat requereix.

Des de la lògica científica i social, sembla una evidència que el metge, o metgessa, de capçalera sigui qui determini si cal o no una cita amb un membre de graó superior, el de l’especialitat, i amb quin. Cal dir, també, que aquest pas previ suposarà, d’entrada, dos copagaments, de la CASS i de l’assegurat, als dos facultatius que caldrà visitar successivament. Tant, com la temptació fàcil d’acudir directament a un dels segons, que pot no ser l’adient, ni tan sols necessari. És com l’automedicació, mantes vegades denunciada, especialment de les i els hipocondríacs.

D’altra banda, no és menys evident que hi ha professionals d’una mateixa especialitat favorits d’afiliats i beneficiaris de la Seguretat Social, obligats a concertar les cites a mesos vista, mentre d’altres encara mantenen la disponibilitat immediata, o gairebé, tan habitual abans. És una qüestió de la confiança, absolutament imprescindible, que el pacient, potencial o real, ha de tenir amb qui l’ha de tractar.

Amb tot plegat, deixar en mans del o de la generalista, sobretot quan és qui ens ha atès tota la vida poca cosa canviarà en el criteri de la tria. Més enllà que l’elecció la faci el/la professional competent per afinitat en la ideologia (els criteris) mèdica, el més probable és que acabi accedint, per deontologia que obliga a no discriminar, a la petició concreta i predeterminada del suposat malalt, tret de casos veritablement excepcionals.

L’ampliació dels criteris (exigències) per convencionar professionals de nova arribada, en algunes especialitats de necessitat evident, afegirà una altra limitació per als afectats i per als seus pacients potencials, igual que la revisió de possibles visites a centres i professionals estrangers fins ara igualment inclosos al servei.

La nova limitació a l’hora d’anar a l’especialista, penalitzada en forma de major participació de l’usuari en el copagament, potser no evitarà –almenys no ho farà del tot– la decisió del pacient i, molt probablement, pot obligar les companyies que ofereixen assegurances complementàries de salut a assumir aquesta diferència... augmentant les quotes.

Finalment, caldria fixar excepcions en aquesta eliminació de la tria directa de l’especialista. Una que sembla evident és que no hagi de repetir visita al generalista qui ja visita habitualment –posem per cas en cardiologia, neurologia, respiratori– a un metge especialitzat perquè la seva malaltia és de llarga durada, sinó crònica, perquè es tracta d’un control més o menys rutinari i recomanat, pensem en les mamografies de les dones, o les exploracions de pròstata en els homes a partir d’una certa edat- o perquè ja ha patit un episodi igual anteriorment, i del qual ja ha estat tractat abans.

Aquests casos no només s’han de preveure i regular amb un criteri relativament ampli per l’experiència acumulada, sinó que deixen sense justificació el doble copagament esmentat al qual obligaria la doble visita.

Tot això i alguns aspectes més que el Govern no va aclarir inicialment en el projecte presentat requereixen un debat generalitzat, amb participació dels interessats d’una o una altra manera. De moment sembla que el propòsit de retallada ja hauria comportat alguna dimissió.

Sense oblidar, tanmateix, que els estats del benestar a l’Europa occidental, en general, fa temps que han assumit la inviabilitat de mantenir els serveis actuals a mitjà o a llarg termini, tant en la branca de salut com en la de pensions. I que només hi ha dues solucions per garantir-ne la viabilitat futura: reduint prestacions o –mal menor, per a molts, però no per a tots– augmentant les cotitzacions.