Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
foc i lloc

La síndrome de les línies vermelles

La força d’un negociador és ser cons­cient de la seva força però també de les seves febleses
Actualitzada 26/07/2016 a les 20:48
En una negociació, la màxima dificultat és determinar les anomenades línies vermelles que no podran traspassar les parts. Aquestes consisteixen essencialment en unes condicions que un no podrà acceptar de cap manera. Infringir-les només pot portar al fracàs. Això, sempre que no se’ls hi pugui donar la volta. Si així és, no serveixen de res, a l’exemple de la Línia Maginot, destinada, abans de la Segona Guer­ra Mundial, a impedir el pas dels alemanys cap a París. Però va quedar totalment obviada, i els invasors van passar pels seus costats. Per tant, la validesa d’una línia vermella consisteix en la seva solidesa real.

En l’actualitat, a casa nostra, s’esmenta aquest tipus de línia, en el marc de la negociació amb la Unió Europea. La nostra correspondria al manteniment en vigència de l’acord duaner, magníficament negociat a l’any 1990, i que s’hauria de preservar de totes passades. Ara bé, un dubte apareix en comprovar si aquest acord constitueix una línia vermella, o bé una Línia Maginot.

Alguns, ancorats en el passat, proposen aixecar-se de la taula de negociació, en el cas que no es preservin les disposicions del conveni del 1990. Dient això, cauen en una anàlisi esbiaixada de la realitat. És suficient recordar els termes de l’article 21 d’aquest document per adonar-se de la seva fragilitat. Diu literalment: “Cada part contractant té la facultat de denunciar el present acord mitjançant una notificació escrita a l’altra part contractant. En aquest cas el present acord queda sense vigència, sis mesos després de la data d’aquesta notificació”. No fa falta cap esforç d’imaginació per entendre que, en el cas d’abandonar la taula de negociació, afrontaríem el perill que la Unió Europea, davant del nostre immobilisme, vulgui fer valdre aquest article 21. La nostra línia vermella es transformaria aleshores en el mocador vermell que excita el toro. Certament, els nostres negociadors són conscients d’aquests condicionants. Saben que el manteniment de l’acord del 1990 és imprescindible per a la nostra economia. I que entrar en una prova de foc amb la Unió Europea només ens podria portar al fracàs. Per tant, el millor serà de fer l’andorrà, en el sentit històric d’aquesta dita.
  • #2 Ferran Goya
    (27/07/16 17:30)

    Toni Martí (8 octubre 2015) Tots vostès ja coneixen quina és la posició negociadora d'Andorra. Perquè nosaltres no anem a Brussel·les a fer una prospecció, a veure què hi trobem. Anem a Brussel·les amb un posicionament clar i sabent què volem aconseguir i quines línies vermelles no volem creuar.

    Respondre
  • #1 Lliçons ?
    (27/07/16 09:18)

    Aquest bon senyor té tot el dret del món d'intentar donar lliçons de política, linees vermelles, negociacions internacionals o 'd'andorraneitats' a través dels diaris. Faltaria més, estem en democràcia. Però primer seria interessant - i d'obligat acompliment - que ens expliqués d'una vegada per totes a on tenen invertits el fons de pensions de la nostra vellesa. Diuen que estan perdent milions d'euros cada trimestre... i el poble feble tenim dret a saber que estan fent amb els nostres diners. Estem en democràcia. Quan hagin aclarit tot això - sense que ningù es faci 'l'andorrà' - ja mirarem de tenir en compte els seus particulars escrits d'aspirant a estadista.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477