Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La Tribuna

Poc sostenible ecològicament?

Juntament amb l’alerta, el doctor Mallarach donava els remeis per conservar el nostre medi natural
Actualitzada 18/07/2016 a les 06:51
El doctor Josep Mallarach, en el marc de la Càtedra de pensament cristià afirmava des de la seva condició d’expert que Andorra és “un dels països més insostenibles ecològicament del món”. Sembla un xic exagerada l’alerta, en un microestat on les condicions naturals són el principal atractiu per a tants visitants i a la vegada bàsica font de riquesa.
Una de les dades que es fan servir sovint per mesurar la viabilitat ambiental d’un territori és la població, més aviat la superpoblació. I si el nombre d’habitants de dret encara no semblaria tan excessiu, l’acumulació eventual de persones en temporada alta o amb motiu d’un gran esdeveniment –el Tour de França ha estat l’exemple més recent, amb el càlcul d’uns cent mil espectadors al llarg del recorregut dels ciclistes per les valls i muntanyes– podria resultar excessiva.
Però la clau de la preservació del medi està, en últim cas, en la conscienciació i l’actuació conseqüent de les persones, convertida en hàbits convenients, més que en les mesures preventives i els equipaments que poden arbitrar, i arbitren, els poders competents.
Per moltes papereres –i cendrers, des de la prohibició de fumar a gairebé tots els espais tancats– que es posen als carrers, res no traurà el costum de llançar embolcalls de llaminadures, paperets i burilles automàticament al terra, per molt que tinguem els recipients adequats a la vista.
L’altre dia, en l’extrem contrari, dos amics m’alertaven que hi ha qui s’emporta a grapats exemplars d’un dels diaris gratuïts en el seu expositor a llocs estratègics de pas. I un altre afegia que alguns també fan el mateix amb les bosses de plàstic posades a disposició per recollir els excrements dels gossos.
Cal dir que és una altra tendència relativament estesa la de no valorar gens ni mica tot allò que no costa res (en diner). Encara que fa dies que sabem que no hi ha bé, natural ni artificial, en quantitats infinites i que tot pot arribar, i arribarà, a esgotar-se.
La tendència a acumular elements oferts de franc –o a preu baix– per a unes segones utilitats és vella com el temps. Les bosses de plàstic, per a embolcalls destinats a la cuina, o per a recollir i llençar al contenidor petites quantitats de rebuig. Els diaris, temps era temps, s’empraven per embolcallar els entrepans de l’esmorzar de nens i adults i en les activitats domèstiques per assecar els vidres de finestres i balcons, o per estendre’ls al terra acabat de rentar, per evitar empremtes de trepitjades i relliscades.
Alguna cosa hem anat guanyant, a força de repetició dels missatges que consciencien sobre el benefici d’aquest vessant del conservadorisme, també –o sobretot– en els centres docents. Molts pares –més que mares, sempre més curoses– han viscut o viuen les crides d’atenció de la seva canalla davant un gest d’agressió a l’entorn, altrament dit d’incivisme, ras i curt.
Un cas evident és la millora de la qualitat de l’aigua dels rius, no només pel funcionament de les depuradores. Encara no fa gaire vivíem l’experiència personal d’algun veí desconegut que llençava d’amagat la seva bossa d’escombraries al Valira, per estalviar-se portar-la al contenidor. No diguem ja d’afegir a aquest esforç el de la selecció per al reciclatge, que sense arribar als nivells òptims, es practica en una proporció considerable i que deuria ser creixent.
El mateix Mallarach, des de l’autoritat acadèmica i com a membre de la comissió d’àrees protegides i política ambiental (UCIN) obria la porta a l’esperança en assegurar que hi ha possibilitats “molt grans” de reorientar la situació, que s’han iniciat “processos interessants” i que és qüestió de “prendre consciència i treballar conjuntament”.
Els serveis públics de neteja sempre seran imprescindibles, però per molt que es netegi, sempre serà massa poc com més siguin i més actius els qui embrutin, o no eliminin la brutícia que produeixen els éssers vius que d’ells depenen. Amb això passa com amb l’ús social de la llengua pròpia: serà impossible avançar si per la primera impressió de l’aparença d’un interlocutor decidim fer-ne servir una altra des de la primera paraula. Alguns immigrats, aquí i al principat veí, ja han deixat anar aquesta queixa en més d’una entrevista o enquesta informal de mitjans de comunicació.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477