Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i Lloc

Un (mal) dia d'estiu

A la vida quotidiana no hi ha res pitjor que creure’s el centre del món
Actualitzada 03/07/2016 a les 06:50
Al matí, un veí li ha ratllat el cotxe. Res greu però suficient per començar el dia amb mal peu. A la feina, on normalment es mostra prudent, li han tocat els nassos i ha estat a punt d’engegar una companya repija que es fa la forta per dissimular la seva inseguretat. També ha hagut de mossegar-se la llengua amb el director, tot i que això no és cap novetat. Al migdia ha sortit esperitat en direcció la piscina. Nedar el relaxa però han obert la piscina exterior i és plena d’adolescents sorollosos que aprofiten els primers dies de vacances. S’ho passen bé però han convertit l’habitual capbussada silenciosa del Rafel en un festival de crits i piruetes amb què els nois intenten aconseguir l’admiració de les seves amigues. Al final un gamarús s’ha llançat a l’aigua fent la bomba i per poc no cau sobre l’esquena del Rafel que bracejava amb un crol mitjanament correcte. El socorrista ha esbroncat el noi però el Rafel ha marxat veient que, en lloc de calmar-se, cada cop estava més emprenyat. A la tarda, l’aire condicionat s’ha espatllat i se li ha fet insofrible la calor, accentuada pel soroll de les fotudes obres del carrer (han obert les finestres per si cor­ria l’aire però les cortines immòbils semblaven de plom). Ha sortit l’últim de la feina. El trànsit era insuportable i a la ràdio, entre cançó i cançó deixaven anar missatges optimistes de xarlatà de mercadillo o coach frustrat que l’enerven: avui no està per a collonades. Té un mal dia. Però en realitat els dies dolents no existeixen: en el fons no són gaire diferents de la rutina quotidiana; simplement, se’ns acaba la paciència. A la benzinera compra una pizza i a l’hora de pagar per fi atura l’espiral egocèntrica que el feia creure que el món s’havia confabulat contra ell. El noi que li ha cobrat l’ha atès amb una exquisidesa i educació que l’han sorprès, i aleshores l’ha mirat: gros, més aviat lleig, sense afaitar, suat i amb una mirada cansada. Quantes hores feia que era allà? Quantes hores li faltaven per plegar? Algú li agraïa la seva tasca o tothom deixava la targeta de crèdit sobre el taulell sense mirar-lo? Ha decidit pensar que el seu mal dia devia ser molt millor que un dia normal d’aquell noi, que mantenia la dignitat personal com la rutina més important.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477