Falles a flor de pell

Des de ja fa dies respirem olor a falles pels quatre cantons. A principi de mes de juny, amb la recerca de l’argolla de Fontargent –la troballa de la qual atorga el dret de ser fallaire major–, posteriorment amb el taller de falles a la placeta del Puial, seguit del dar­rer cap de setmana amb l’elaboració de les falles tradicionals fetes d’escorça de bedoll i aquests darrers dies amb l’acceleració dels preparatius per a la cremada d’aquest vespre, a la qual arribem després de dies intensos de feina per tenir-ho tot a punt perquè com cada any sigui una gran festa. Sí, la comunitat fallaire respirem falles pels quatre cantons durant tot l’any, és cert, però aquests dies més que mai.

Ens sentim orgullosos de ser fallaires, no ho negarem. La festa va més enllà de l’espectacular cremada de la nit de Sant Joan pels carrers del poble. Està plena de sentiments i emocions, difícilment descriptibles però fàcilment assimilables si es viuen amb intensitat. Per entendre aquests sentiments i emocions fallaires s’han de viure i no ens cansarem mai de convidar qui ens vulgui jutjar que els visqui amb nosaltres, perquè les falles són un projecte col·lectiu, de la gent, del poble.

Viure l’inici del ritual a la placeta del Puial, un espai que emmudeix deixant pas al so dels flabiols i els tamborins mentre el fallaire major i el seu equip roden la falla tradicional. L’únic moment de la nit que es cremarà la falla d’escorça de bedoll. Un instant màgic en el qual el silenci es trenca pel brunzit de la falla encesa mentre roda, que recorda la que cremaven els padrins a principi del segle passat quan totes les parròquies, tots els pobles del país, s’omplien de cercles de foc. El Puial, punt d’inici on el so del flabiol i el brunzit de la falla només s’interfereix per alguns crits de fallaires emportats per l’emoció del moment, mentre l’escorça cremant es va desprenent del pal que l’enfila i omple el terra de la placeta de brases de bedoll deixant una catifa roent.

Després, el recorregut per tot el centre històric d’Andorra la Vella on prop d’una seixantena de fallaires cremarem més d’un centenar de falles rodant-les a dreta i esquerra, amunt i avall, formant cercles de foc en una imatge que ens queda gravada en la memòria col·lectiva. I per acabar, l’apoteosi final a la plaça Guillemó, una veritable plaça del poble, amb la cremada final, l’encesa de la foguera i el ball de les bruixes.

Sí. Ens sentim orgullosos, respirem falles per tots els porus de la nostra pell, i convidem a ser copartícips de la festa a tothom qui vulgui viure-la i a tots els que la vulguin entendre. Però aquest orgull i aquesta festa també van associats a una enorme responsabilitat.

La fita assolida el desembre passat amb la inclusió de les falles a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat és una fita enorme, d’unes dimensions incalculables. Des de la comunitat fallaire som conscients del que això implica i dels deures que tenim per davant que es resumeixen en dues paraules: preservar i divulgar. Perquè el patrimoni cultural immaterial és d’una gran fragilitat, sobretot davant dels processos de globalització, i d’aquí la importància de la seva preservació, associada inevitablement a la seva divulgació.

La Unesco ens diu que el patrimoni cultural immaterial és la combinació de la tradició i la contemporaneïtat, que és integració i representativitat, que està basat en la comunitat que el crea, el manté i el transmet. I les falles són tot això, perquè venim d’una tradició que hem adaptat als nou temps, perquè a través de la festa integrem i cohesionem una societat, perquè són representatives del poble i perquè estan sustentades per la gent d’una comunitat que les ha creades, les ha mantingudes al llarg dels anys i les transmet de generació en generació.

Una festa popular que ja és, però encara ho pot ser més, un pol d’atracció turística innegable, sempre que es posin els mitjans i les eines necessàries. Fer participar tot un poble i els seus visitants en una festa d’arrel popular, que emana de la gent, que uneix i cohesiona la societat, i en aquest anhel els fallaires treballem dia a dia amb l’única recompensa de viure una gran festa i de compartir amb tot una societat un espectacle únic. Perquè és una festa única en el sentit que només se celebra un cop l’any, com tantes i tantes festes d’arrel popular que mobilitzen milers de visitants que al llarg de l’any es mostren ansiosos per ser testimonis de l’esdeveniment anual. La cremada de falles a Andorra forma part d’aquest patrimoni i com a tal s’ha de viure i s’ha de preservar.

Divulgar també a casa nostra, als centres educatius, als mitjans de comunicació, ser presents al carrer en tots els fòrums en els quals puguem transmetre els valors d’aquest projecte col·lectiu que és el de la comunitat fallaire. No tot s’acaba amb la declaració de la Unesco, sinó que precisament a partir d’aquí tot recomença. És l’inici d’un nou camí, amb més projectes, amb més elements que enriqueixin la festa sense desvirtuar-la, la combinació de la tradició i la contemporaneïtat que deia abans.

Aquest vespre tornaran a rodar les falles. Ho faran per primera vegada després de la declaració de la Unesco. Pels carrers del centre històric d’Andorra la Vella es respirarà la flaire que desprenen tot cremant. També a Sant Julià de Lòria amb els seus joves fallaires amb qui des d’Andorra la Vella hem establert un magnífic vincle que volem continuar mantenint i enfortint. I també a Escaldes. Avui els fallaires reviurem les emocions a flor de pell notant el brunzit de la falla encesa passant a pocs centímetres del seu cos i sentint-se dominadors del foc regenerador tot fent-lo rodar a dreta i esquerra. Unes emocions que volem compartir i que volem que tothom se les faci seves. Aquesta nit tornarà a rodar el foc!