Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

L'estat Robinson

L’Andorra que va veure, o almenys descriure, Wenceslao Fernández Flórez cap als anys quaranta
Actualitzada 12/06/2016 a les 07:36
Cada vegada que retorno a la casa del pare, on només queda la nonagenària tieta, les germanes em conviden a triar i emportar-me alguns dels llibres que va deixar el pare. Aquesta vegada en vaig pujar un que potser ja tindrà Casimir Aràjol o li regalaré de gust. Es diu La conquista del horizonte, del clàssic espanyol Wenceslao Fernández Flórez, editat per Librería general a Saragossa el 1942.
Un dels capítols d’aquesta descripció dels indrets que va visitar l’escriptor està dedicat a Andor­ra. Només vuit pàgines, sense arribar més amunt d’Escaldes, però amb un seguit d’expressions i dades que ajuden a entendre, per a la gran majoria que no el va conèixer, el país d’aleshores. Em permeto fer una traducció al català.
El primer que sobta –i decep– l’il·lustre gallec és la falta de duanes i de frontera real. Només, una mica passada la Seu “els car­rabiners apunten la xifra de les cobertes [de les rodes del cotxe]”.
Ben diferent de la situació a l’ar­ribada a Sant Sebastià amb el topo (trenet de rodalia) des d’Hendaia, on li van escorcollar l’equipatge a fons.
Feta la imperceptible entrada veu “un riu clar i copiós baixant cap a Espanya..., ponts en runes i muntanyes més altes cada cop, estrenyent-se fins voler estrangular la carretera.”
Li sobta la vellesa de tot el que veu: “El temps s’ha aturat a Andorra. Hi ha un segle –no sé quin– que s’ha amagat en aquestes canals i que viu encara independent mentre els seus germans passen. Com els sis mil homes d’aquesta petita nació. És l’estat Robinson”, del qual ha destacat abans també l’absència de moneda, de correus, de segells propis... i d’exèrcit.
Arriba a Casa de la Vall, on destaca la petitesa i senzillesa de la seu de les institucions nacionals, amb “banderes, vestits dels consellers, alguns llibres... i una altra cosa hi ha també a Casa de la Vall, la màquina d’ajusticiar, primera pedra de tota República”. Però, hi afegeix, “fa moltíssim temps que no s’aplica la pena de mort...”. “Els andorrans són gent de sentiments exemplars.”
En aquest punt de la lectura, els lauredians potser conclouran amb raó que ja el viatger de fa més de 70 anys havia passat de llarg Sant Julià, sense esment específic. No fa el mateix amb Escaldes: “Las Escaldas (sic) és a Andorra la Vella el que Barcelona és a Madrid.”
I allà, pel context sembla que va fer parada i fonda. A la plaça, “en un petit establiment que dubta entre taverna i cafè”, la fa petar amb “un andorrà conspicu” a qui aconsegueix treure el tema d’actualitat en ple debat. I era el dret de pesca: “Hi ha un llac amb peixos i un riu que s’aboca en aquell llac. Els homes veïns del riu volen pescar. Els del llac objecten: ‘El llac és nostre’ i els altres argumenten: ‘Però l’aigua us ve des d’aquí i sense ella no hi hauria llac ni peixos’. Tots dos tenen raó –conclou el contertulià–”.
I sorgeix una altra preocupació local, exposada pel “ciutadà conspicu”: la carretera: “La República d’Andorra té un tresor diminut... Però una vegada, recentment, va reunir més o menys cent mil pessetes. Què farem? Què no farem? I van i acorden construir uns quants quilòmetres de carretera, necessaris per unir Las Escaldas amb la frontera espanyola. Així es va fer i per la car­retera poden passar des de mesos enrere els automòbils.” Davant l’aprovació de l’estranger i la pregunta: “Estaran vostès contents?” La resposta es pot considerar típica de l’andorrà conservador, de Manual Digest: “És clar. Contents. Únicament...”
“–Què?
–És que per aquesta carretera han marxat uns dos mil compatriotes... gairebé la tercera part de la població del país... I ara... una carretera és una invitació a caminar. Si fan l’altre tros...
–Quin?
–El que va cap a França. Encara falten uns quilòmetres. Si s’ar­riba a fer... no ho sé...”
I en aquestes “des d’una taula pròxima, un home que practica amb entusiasme el costum internacional de beure, afirma enèrgicament:
–No es farà! Visca la llibertat d’Andorra!”
I comenta el viatger: “El principal orgull d’un home és ser lliure. Però sovint els homes i els pobles creuen, suplantant conceptes, que ser lliure vol dir estar sol.”
La fi de la crònica és la pernoctació a la fonda escaldenca, a tocar del riu que baixa fort i “tota la fonda, tot el poble de Las Escaldas van plens d’aquest soroll fresc i incessant. A les hores de son ens embolcalla el fragor monòton com una cançó de bressol, i el corrent s’emporta la fatiga de l’anima i del cos”... “Tal dolçor, que si aleshores baixa –i no és impossible– una burxeta per la paret de fusta de la vostra cambra, penseu, tancant benignament els ulls: tots som de Déu, també jo m’he menjat aquesta nit cinc truites...”
I així acaba, sense el punt final, amb suspensius, el seu relat breu i curiós des de la perspectiva actual, Fernández Flórez. Tant de bo arribeu a compartir l’interès amb el periodista.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477