Meritocràcia

Observant-lo només uns minuts t’adones que és a un lloc que no li correspon. Percudeix amb els dits com si odiés a mort totes i cadascuna de les lletres de l’alfabet. Té el cap cot. La llengua, una mica per fora dels llavis i esbiaixada cap a un costat, denota que està ben concentrat en la seva baralla particular amb el teclat. De tant en tant alça els ulls i dedica una mirada inquisidora a la pantalla per constatar que el cursor no ha traït la dar­rera successió de cops. Si és així, continua amb ímpetu renovat; en cas contrari, fa evident el seu enuig, elimina el text intrús amb una ràfega compulsiva, i torna a començar. Aquests espècimens laborals, en les seves diferents variants, hi són pertot, en totes les professions i en tots els estrats socials. En un rampell fugaç de bonhomia, podria admetre que tenen tant dret com qualsevol altre a guanyar-se el pa com millor sàpiguen i puguin, però quan els pateixes en les pròpies carns comprens que si no hi fossin tot aniria millor per a tothom, tret, és clar, dels que els han promogut, que deuen ser els únics per als quals resulten útils les seves llefiscoses habilitats. Al capdavall, a tots ens agrada que ens riguin les gràcies, oi? Ben mirat, però, també tenen una certa utilitat per al conjunt dels mortals: quan algú us escalfi el cap amb les bondats de la meritocràcia com a base d’una societat més justa i igualitària, n’hi haurà prou a comprovar quants d’aquests exemplars l’envolten per saber si diu el que pensa o és un venedor de fum. Excepte en el cas que consideri que tenir una actitud servil és el més gran dels mèrits d’un empleat. Llavors sí que no hi ha res a fer.