Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Els anys de plom de la política andorrana

Les tenses relacions personals de molts polítics durant els anys noranta han marcat l’evolució ‘a posteriori’
Actualitzada 30/05/2016 a les 18:57
Dins del món polític nacional el sentit d’Estat és gairebé més difícil de trobar que el sentit comú. Aquesta mancança fa més de dues dècades que dura i possiblement va disparar-se arran de la Constitució. Els anys de plom polític previs a la Carta Magna es van allargar fins al 1997, quan arriba la primera majoria absoluta de Forné. Enmig de certa bonança econòmica els egos d’una sèrie de polítics es van catalitzar i van arrossegar els partits al mateix model de guerra de trinxeres que havien establert amb els seus enemics íntims. En aquelles batalles no hi havia mai guanyadors perquè el metre conquerit al matí es perdia a la nit. Els anys de plom van crear odis irreconciliables i enveges insanes. Alguns d’aquests conflictes personalíssims no se circumscrivien només entre líders de diferents formacions, sinó que dins dels propis partits hi havia ganivetades a tort i a dret.
El record dels anys de plom justifica gairebé qualsevol acció perquè cadascun dels protagonistes té desenes de ferides, algunes encara supurant, que impedeixen tancar portes. És evident que en les darreres dues dècades han succeït multitud d’esdeveniments que han modelat i canviat alguns dels posicionaments dels anys de plom. Però en molts dels conflictes actuals si es va resseguint la pista del pecat original s’arriba a la dècada dels noranta. En aquella convulsió entre l’Andorra que marxava i la que s’albirava es va crear el caldo de cultiu per a odis eterns. Qualsevol actor polític d’aquell moment els podria citar de memòria i fins i tot seria capaç de citar-ne algun que no va transcendir. El més destacat d’aquesta anàlisi passa per com han anat afectant el futur els anys de plom. Un exemple. Jaume Bartumeu, un dels top de repartir i rebre estopa política en els noranta, va arribar el 2009 a cap de Govern. Per fi havia trencat l’hegemonia liberal iniciada el desembre del 1994. Quinze anys d’espera. Hi ha dos problemes fonamentals que van desencadenar que aquell Govern no tingués mai un pressupost aprovat i que el mandat acabés molt abans d’hora. D’una banda, la seva obsessió de passar comptes a tots i cadascun amb qui tenia factures pendents (i eren molts). De l’altra, una conxorxa de tots aquells (molts també) que se la tenien jurada per acabar amb el seu regnat com abans millor. Des dels partits denominats progressistes no li van perdonar mai que volgués être calife a la place du calife. I va ser la coincidència d’enemistats la que va crear la major coalició política mai vista a Andorra: els anti-Jaume, que en comptes d’elegir com a nom de partit AJ van optar per DA per evidents motius estètics. Però tornem als anys de plom. Allà també trobem els encenalls de l’enemistat íntima de Toni Martí amb els Pintat. El carinyo és mutu, però tant Martí (i part dels demòcrates escaldencs) com els Pintat han sabut ser pragmàtics en diferents èpoques en què s’han necessitat mútuament. Però Josep Pintat va aprofitar la primera oportunitat que va tenir (aprofitant que un grup de joves liberals que esperava cadira es van quedar fora i van decidir mantenir la respiració assistida al Partit Liberal com a millor oportunitat per tornar a tenir accés a la caixa de les galetes) per situar-se com a adversari de l’escaldenc.
Les enemistats de Bartumeu ara importen ja relativament poc, especialment des que ha decidit immolar-se políticament. El realment preocupant és que el conflicte larvat entre Toni Martí i Josep Pintat podria tenir conseqüències molt negatives per al futur d’Andorra. Els liberals han pres com a tàctica política tirarse al monte, fet que em sembla acceptable sempre que hi hagi línies vermelles. El vessant més martinià dels demòcrates tampoc està gaire per la tasca de facilitar l’entesa amb els liberals. I darrere de tot això, no completament però sí en part, m’ensumo aquesta guerra soterrada iniciada fa un quart de segle i que ha anat enterrant-se amb arrels profundes.
La relació entre el lauredià i l’escaldenc m’importa ben poc tirant a gens. Però tots dos han de ser conscients que estem en un punt molt delicat. Un encarna la majoria. L’altre la principal oposició. Ens trobem en un punt on l’Estat haurà de fer front a reformes importantíssimes si es pretén tenir perspectives d’un futur pròsper. Al mateix temps ens trobem davant d’una negociació amb la Unió Europea que serà clau per dissenyar quin serà el model econòmic del futur. No he cregut mai en els governs de concertació nacional (excepte en cas de guerra) ni grans crides a embolcallar-se amb la bandera. Però amb els reptes tan a prop és cert que un posicionament unitari en els temes fonamentals dóna molta més força a l’hora de negociar. I realment tenim davant temes fonamentals.
Etiquetes
  • #2 Jaume
    (30/05/16 13:01)

    Genial

    Respondre
  • #1 David
    (30/05/16 11:58)

    Imprescindible

    Respondre
2
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477