Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca, i la....

Hipermaternitat

Actualitzada 23/05/2016 a les 10:30
Ho confesso: primípara grandeta. Un dels factors que determina que et puguin incloure en una d’aquestes modernes tipologies de pares i mares, anomenada hipermaternitat. Vaja, que hem passat en dues generacions, de deixar campar els nens sols pel car­rer i penjar-los-hi la clau al coll, a protegir-los de tot, fins i tot de l’avorriment. Tenim pocs nens, els tenim cada cop més grans i sabem que el món és un lloc sinistre del qual els hem de protegir. Per això els apuntem a les millors escoles, fan tantes extraescolars i els deixem triar què volen de sopar. Resolem sistemàticament els problemes dels nostres fills –fins i tot abans que apareguin– i això té conseqüències, perquè els fem menys autònoms, i més mal adaptats a la frustració. Tendim a justificar-los contínuament i a estimular-los precoçment. Supernens que amb dos anys fan servir la tauleta amb agilitat però que amb deu encara no saben fer-se el llit. Nens que ni els passa pel cap que puguin tenir cap obligació dins la llar, que donen per fet que poden disposar de tot el que els envolta, que no s’esforcen perquè no s’han hagut d’esforçar mai. Nens i nenes que entenen que ells ho mereixen tot, que s’han cregut que ser el reiet de la casa et dóna drets quan surts del niu familiar i que no entenen perquè en fer-se grans altres nens i nenes passen davant. Quan es fan grans s’adonen, de cop, que la meritocràcia és una mentida a mitges, que ni són tan guapos ni estan tan preparats i que les coses no sempre són com un vol. Com els pares, que tampoc els tries, i que al final fan el que poden, tan bé com saben.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477