Miquel reclama 18 milions d'indemnització a l'Estat

Joan Pau Miquel ha presentat una demanda contra l’Estat en què reclama 17,8 milions d’euros com a indemnització pels danys i perjudicis soferts pel cas BPA. En l’escrit presentat a la Batllia, Miquel culpa Govern, l’INAF i l’AREB de la situació que ha provocat que les accions de Banca Privada no valguin res. L’ex-director general era titular de 2.587 accions de l’entitat, un 3,6% del total, i demana un rescabalament de 17.842.908 euros. Aquesta xifra es basa a establir que el valor del grup Banca Privada abans de la intervenció derivada de la nota del Tresor dels Estats Units que acusava BPA de ser un banc blanquejador de diners equivalia a 482 milions d’euros. Miquel només especifica aquesta quantitat econòmica, però incideix que als 18 milions “caldrà afegir la que correspongui segons contracte amb l’entitat i per raó d’indemnització de l’extinció laboral”. A més, s’indica que l’ex-director general ha sofert “uns enormes danys morals i reputacionals a conseqüència dels fets” a partir que es fes pública la nota en què els Estats Units acusaven BPA de blanquejar amb la posterior intervenció del banc per part del Govern. Per tant, caldrà afegir a la reclamació econòmica a l’Estat “la indemnització que correspongui pels danys morals soferts”.

I hi hauria un últim concepte pel qual reclamar, tot i que en aquest cas tampoc especifica quina seria la quantitat a demanar. Segons l’escrit, hi hauria “la resta de pèrdues patrimonials derivades de l’embargament dels seus béns i actius, i la pèrdua de les seves inversions i posicions de cartera d’inversions bancària”. Encara que no hi hagi quantificat cap altre concepte que el de pèrdua del valor de les accions, el total de la indemnització resultant a demanar superaria a bastament els 20 milions d’euros.

Campos i Rosselló

La demanda inclou també els casos de les reclamacions dels exdirectius de Banca Privada Javier Campos Tomàs i Santiago de Roselló Piera per un suposat acomiadament injustificat. En el cas de Campos el càrrec que ocupava en el moment de la intervenció del banc era el de director general adjunt de l’àrea internacional amb un salari mitjà dels darrers dotze mesos de 24.000 euros. Campos havia entrat a BPA el 1999. Com a indemnització es demana 4,3 milions d’euros. Santiago de Rosselló també havia entrat a BPA el 1999 i en el moment de la intervenció treballava com a director general adjunt de l’àrea de control i finances. El salari mensual que cobrava en els dotze mesos previs al fet que els Estats Units acusessin públicament BPA de ser un banc blanquejador de diners ascendia a 20.000 euros mensuals. Sobre la base d’aquesta xifra la indemnització que li demana a l’Estat per l’acomiadament és de 3,6 milions. Els demandants entenen que amb la Llei de resolució del cas BPA “se’ns vulnera el nostre dret a la presumpció d’innocència, se’ns considera responsables del procés de resolució de l’entitat bancària BPA i se’ns extingeix automàticament la nostra relació laboral amb l’entitat sense cap dret a indemnització”. A més, Campos i Rosselló també addueixen que la Llei BPA va suposar que el capital que ells tenien en comptes de l’entitat va ser utilitzat per a “la recapitalització de l’entitat”.

En el text de la demanda s’acusa Govern de múltiples coses. Entre les quals la de no haver posat més limitacions al sistema financer per corregir les disfuncionalitats que tenia. Es destaca que “el Govern andorrà no ha tingut mai en compte la realitat del sistema financer andorrà”.

S'ACUSA EL GOVERN DE "CRIMINALITZAR" I "HUMILIAR" L'EX-DIRECTOR DE BPA

A la demanda contra l’Estat s’explica que “el Govern d’Andorra i l’INAF s’han dedicat a criminalitzar l’actuació i la posició de Joan Pau Miquel Prats en la seva aleshores qualitat de director general del banc, humiliant-lo públicament i culpant-lo de l’emissió de la nota de la FinCEN”. S’afegeix que “l’escarni públic sofert pel nostre mandant [Miquel] avui en dia encara empresonat l’ha afectat físicament i psicològicament i ha afectat la vida i el dia a dia de la seva família”. Per aquest motiu, es destaca que els danys morals que ha patit l’ex-director general de Banca Privada “han estat mot i molt importants”. Un punt destacat de l’escrit fa referència per què els demandants consideren que la reclamació no ha prescrit quan ha passat molt més d’un any dels acomiadaments. S’explica que és ara quan “s’està evidenciant que la nota de la FinCEN fou el resultat de les maniobres polítiques per part de les autoritats espanyoles” i que (sic) “Govern, INAF i UIF­and i altres autoritats públiques conegueren els antecedents relatius al cas BPA”. I per tant la reclamació no ha prescrit perquè el termini d’un any ha de comptar des que s’han conegut els “elements ocults”.