El fiscal culpa de la fi de Banco Madrid als Cierco i Miquel

El fiscal espanyol Carlos García-Berro, encarregat del concurs de creditors de Banco Madrid (filial espanyola de BPA), considera que els responsables són els antics propietaris i directius, “per posar-se al marge de la legalitat en matèria de blanqueig de capitals”. En el seu escrit, reproduït per mitjans espanyols, apunta sis persones: els germans Higini i Ramon Cierco, l’exconseller delegat Joan Pau Miquel, l’expresident de Banco Madrid José Pérez, l’exsecretari de l’entitat Rodrigo Achirica i l’exconseller Ricard Climent. El fiscal opina que el concurs de creditors s’ha de qualificar de culpable, ja que van ser els responsables del banc, perquè en permetre les pràctiques del blanqueig era només qüestió de temps que arribés el desastre bancari, “perquè al marge de la legalitat només hi ha risc de generació d’insolvència imminent que es materialitzarà tan aviat com s’activin els ressorts jurídics de l’Estat”. Per aquest motiu García-Berro demana a la Justícia espanyola que els antics responsables del banc hagin de tornar els diners als clients de la seva pròpia butxaca i que siguin inhabilitats durant cinc anys per gestionar béns d’altres persones. Ho complementa adduint que “la seva complaença davant de les infraccions comeses en la prevenció de blanqueig de capitals va abocar l’entitat al sobreseiment generalitzat de les seves obligacions de pagaments” amb el que va arribar el concurs de creditors.

Només hi ha un culpable

El representant del ministeri públic posa de manifest que, al seu criteri, els únics culpables són els antics responsables del banc i que ni la nota del Tresor dels Estats Units contra BPA, ni el Govern d’Andorra, ni el Banc d’Espanya ni el Servei de Prevenció de Blanqueig (Sepblac) tenen la culpa de la fallida de Banco Madrid. García-Berro indica que van ser els antics propietaris i exdirectius els que van contribuir al “pànic” que va provocar la desbandada general de clients, amb 124 milions d’euros retirats dels comptes en tan sols tres dies. Els clients que tenien menys de 100.000 euros han pogut recuperar els diners a través del Fondo Espanyol de Garantía de Depósitos. Per a la resta cal esperar la liquidació i establir si existeix una part dels diners que no es poden tornar i fins on puja aquesta part.

El fet de declarar un concurs de creditors culpable, tal com demana la fiscalia, obliga els responsables de l’entitat a pagar a tots els clients que no hagin recuperat tots els diners un cop ha tingut lloc la liquidació de la massa activa del banc. García-Berro va més enllà i considera que també hauran d’indemnitzar els clients que correspongui per danys i perjudicis a banda de tornar els diners que hagin obtingut “indegudament”.

Querella penal en tràmit

La intervenció de Banco Madrid per part del Banc d’Espanya el març del 2015 va derivar en una querella per part de les empreses Marine Instruments i Liuniaski contra Banco Madrid i set responsables del banc, entre els quals hi havia els germans Cierco i Joan Pau Miquel. L’encarregat de la causa era el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu, que va decidir l’abril d’aquest any inhibir-se. Va considerar que l’afer havia de tramitar-se a la Justícia ordinària i no a l’Audiència Nacional en entendre que pot acabar imputant-se un delicte de blanqueig de capitals, però que no apreciava una possible insolvència punible. La causa ha passat als jutjats de la Plaça Castilla.

LA CULPA ÉS DELS BANQUERS, COM A 'MARY POPPINS'

El fiscal espanyol Carlos García-Ber­ro utilitza un símil cinematogràfic per explicar que la culpa del pànic que va portar a la retirada de grans quantitats de diners per part dels clients i que deriva en el concurs de creditors és dels expropietaris i exdirectius i no del Tresor dels Estats Units, el Banc d’Espanya o del Govern d’Andorra. García-Berro compara el cas de Banco Madrid amb la pel·lícula Mary Poppins. En el film els dos nens, Jane i Michael, van al banc on treballa el seu pare i es troben amb el director del banc, el senyor Dawes. El banquer convida els nens a obrir un compte amb els pocs penics que porten. En el debat sobre aquest tema una clienta entén que el banc no pot donar diners i acaba provocant una allau de gent que intenta recuperar els seus estalvis a les finestretes. El fiscal diu en el seu escrit que el culpable del pànic és el director, per haver intentat quedar-se els diners dels nens, i no les autoritats antiblanqueig, representades “per la senyora que dóna la veu d’alarma sobre les males actuacions del banquer”. Amb aquest símil fa entendre que el pànic a Banco Madrid que va provocar el concurs de creditors és imputable únicament als llavors responsables de l’entitat.