“No necessito posar la papereta, puc fer política des del carrer”

Han passat cinc dècades des que el bisbe va encomanar-li deixar Organyà i fer-se càrrec de Canillo. El bellcairenc, que va perdre el cognom per convertir-se en Mossèn Ramon de Canillo, acaba de ser homenatjat per la parròquia, que li ha posat el seu nom a un camí.

Com se sent?

Una mica avergonyit perquè prefereixo passar desapercebut. Però com que ve dels amics, gent que m’estima, ho agraeixo. A més, que sigui un camí m’agrada molt. Em fa patir que molts joves no tenen clar cap a on anar, quin camí seguir. I això em compromet a ajudar la gent a buscar el seu camí.

Segur que ha tingut alguna oportunitat per marxar?

El senyor bisbe em va dir de canviar-me, però no ho va fer i alguns s’han queixat de per què a ell sí i a mi no. El bisbe Martí m’ho va dir clarament: a qui trobo que em faci el trajecte Canillo-Sant Julià cada dia? Un de vell no m’ho farà i un de jove tampoc. I em va demanar que em quedés.

No té l’espineta clavada?

No. Per a mi els capellans que diuen que quedar-se sempre a un poble és encartonar-te van equivocats. Aquí he rebut moltes influències. Tinc gent que he enterrat els seus pares, però he casat els seus néts. He plorat i he rigut amb la gent i sóc un més de la família. AINA, la meva nineta amb Meritxell... M’han aportat obertura.

Comencem per AINA.

Arribo aquí i busco què puc fer. Anava al poble, on jugaven a cartes, on vaig descobrir què pensaven... A mi m’interessava l’educació i vaig descobrir que hi havia campaments, a Engolasters, on col·laborava fins que van tancar. Em preocupava que els nens es quedessin a casa tancats tant de temps. Va ser una època difícil, hi havia molt parroquialisme, el que dividia el país. Inclús em va costar fer entendre que AINA, tot i ser a Canillo, era per a tots.

D’on treu el finançament?

Molta gent em va ajudar. Sempre he dit que a la vida allò important és saber on vols anar. On hi ha un projecte molt clar, les coses sempre surten, encara que no hi hagi diners. Entre Meritxell, Sant Joan, les comunions, els batejos, els ciris, i gent que em donava algun donatiu anàvem omplint la casa, que inicialment era casa meva, a la rectoria. Però al tercer any ja no hi cabíem. I al 79 diem: què fem? Casa nova o pleguem? I al setembre del 79 posàvem la primera pedra. Començo a treballar a la neu, el que recollíem a l’estiu, els fonaments que van pagar els bancs, l’aportació dels cònsols... En 40 anys ho vam tenir pagat.

I algun enrenou amb el bisbe...

No veia clar que fes la casa de colònies i quan va morir em deia, en carta: ‘t’ha sortit més bé del que em pensava. Tingues clar que a la vida no tot s’hi val’. Ell em va dir que plegués, quan devíem diners pensant que ho hauria d’assumir el bisbat. Però no va ser així i jo vaig seguir igual.

Com han estat les relacions amb els Coprínceps?

Sempre he tingut molt clar que vaig prometre obediència. Alhora que entenc que és molt difícil ser bisbe i Copríncep. Jo no ho seria perquè tancar-me en un lloc amb llum artificial, papers... ha de ser molt avorrit. Sóc més de cafè, canalla, futbol... Respecto que hi ha de ser i que si em volen manar que em manin.

El santuari de Meritxell.

Em permet escoltar. Per a mi és més important que Montserrat i Lourdes. Allà hi van multituds. Aquí t’acostes a la gent, preguntes...

Què li preocupa ara a la gent?

Que acaben les carreres i no tenen feina. Escolto molt els monitors, les seves inquietuds. Hi ha un canvi de llenguatge tan gran, pel que fa al matrimoni, la parella, els fills... Escolto, però també els dic que allò important no és el títol, sinó l’actitud.

És això el que li cal a l’església? Escoltar més?

Com diu el Papa, ha de ser un hospital de campanya. Ha d’atendre la gent més feble, no dins l’església sinó al carrer. Parlar el seu llenguatge. S’ha de deixar opinar i participar.

Però hi ha murs que sembla que difícilment es mouran?

Si vas a l’evangeli et deixa un llarg camp d’acció. No diu no a l’avortament. T’ajuda a decidir però et diu que és cosa de la teva consciència. Jo mai no he dit ‘no facis una cosa’. Jo només escolto i miro d’entendre.

Què s’ha de fer perquè hi hagi una regeneració eclesiàstica?

Tinc un company de Girona que diu que no ens canvien perquè no tenen banqueta. Cal trobar un altre llenguatge. I ara, que comencen les dones a fer de diaques, les podrien deixar fer de capellans.

Vostè ho creu?

Per què no? Però amb això no m’hi puc posar.

Segueix la política?

De poder, no, de coherència, sí. Cada dia llegeixo els diaris i els comentem. Jo he batejat alguns ministres!

Com ara?

El Jordi Alcobé i vaig casar els seus pares! És molt assequible. També el Francesc Camp.

I no es fa estrany?

Jo els tracto igual i si alguna cosa no m’agrada, parlo amb ells i els ho dic. Per exemple quan hi ha coses pel que fa a Meritxell. No els ho dic a Govern, sinó a casa seva. Entre ells i el poble hi ha molta gent entremig.

Quina imatge creu que té Andorra de portes enfora?

Crec que progressar vol dir crisi, noves oportunitats per créixer. L’oposició també ha de presentar el seu projecte perquè el conegui el poble, no només atacar. I els que ens governen no es poden oblidar mai d’escoltar el poble del carrer. S’ha d’evitar governar per salvar la cadira sinó pel bé comú.

Vostè pot votar?

Sí, tinc la nacionalitat des del primer dia. Al meu passaport posa andorrà per l’autoritat que manen els Coprínceps. Però només he votat una vegada. Quan volia fer AINA tenia oposició i hi havia un conseller que es presentava i em donava suport. Vaig dubtar tot el dia i vaig acabar votant. Llavors vaig començar a rebre anònims, gent que em deia que em cuidés de la meva feina, que havia de ser neutre. Des de llavors no he tornat a votar. No necessito posar la papereta, sempre he cregut que puc fer política des del carrer, des del cafè, però amb una política d’igualtat i de llibertat...