Promoció turística

“Thank you, Andorra”

El Cirque du Soleil va estrenar anit davant de 5.000 persones l’espectacle d’enguany, ‘Scalada Vision’, en què la companyia penetra en una nova era circense marcada per la màgia de sempre i la triple generació tecnològica. El públic, admirat pel xou, va agrair la tradició.

detail.info.publicated
Ordino

Creat:

Actualitzat:

l “Thank you, Andorra” més aplaudit. No tan sols perquè la frase és digna d’un cantant de masses, sinó perquè qui la va pronunciar, ahir pocs minuts després de les onze de la nit, va ser un dels artistes més cobejats del primer dels 22 espectacles que el Cirque de Soleil realitzarà aquest mes de juliol a la capital. Ni acrobàcia, ni màgia, ni ball, ni trapezistes, ni saltimbanquis. Talment com si d’un raper de carrer es tractés, l’artista que va proferir l’actuació de beatbox –acompanyada d’un ballarí que es movia al ritme del so vocal– va deixar bocabadades les 5.000 persones que ahir van omplir de gom a gom l’envelat del Parc Central d’Andorra la Vella per veure la primera funció d’Scalada Vision, l’espectacle creat pel coreògraf anglès Mukhtar Omar Sharif Mukhtar que es podrà veure durant tot el mes i que a hores d’ara ja té garantida un 90% de l’ocupació cada dia.

Van ser nombroses les actuacions que van deixar sense alè l’audiència, més procliu a emmudir que no pas a eixordar –amb l’excepció del mestre en beatbok i dels brevíssims aplaudiments entre número i número, obstaculitzats per la precisa sincronia de cada xou–. Ja ens va avisar l’artífex de tot plegat: Andorra és un banc de proves mundial per al Cirque; és el primer indret on la companyia posa a prova “components visuals molt grans” amenitzats amb “les noves tecnologies per realçar cada acte”. Scalada Vision és la prova que el circ viu una nova era: la marcada per la barreja entre la realitat i la ficció, entre el somni i la fantasia, entre la realitat virtual i els homes i dones de carn i ossos. Així són els onze números que conformen l’obra de Mukhtar Omar i que fan dubtar l’espectador de si el circ s’ha de continuar anomenant circ.

Acostumat a innovar i a capitanejar, el Cirque du Soleil fa un pas més sincronitzant el cos amb la música, amb la veu, amb la il·luminació i, també, amb les animacions en tres dimensions en unes grans pantalles que juguen amb els artistes. I que són les que més sorpresa però menys ovacions van suscitar. Com el número en què uns ballarins escalen una paret que virtualment és vertical i al final l’atònit descobreix que és horitzontal, però projectat. O l’altre en què els virtuosos ballen i interactuen amb personatges i paisatges electrònics. O el genet –humà– que munta damunt d’un cavall de llum.

Unes actuacions que per massa postmodernes desconcerten, fins al punt que l’espectador troba a faltar el circ d’abans. El del saltimbanqui, el dels gimnastes i acròbates. El dels cossos mal·leables. Que a Scalada Vision també hi són i, malgrat els números fantàstics –en tots els sentits–, són els que acaben fent esclatar el públic, els que si manquessin es trobarien a faltar. Els que ahir van aixecar més ovacions, més admiració, enmig de l’espectacle.

Un enlluernament, a voltes literal, en què la llum i la música estan en harmonia amb el cos humà i fan del xou d’enguany un regal –o un engany– per als ulls. Un viatge d’una hora ple de fantasia en què per sort no es perden els jocs de sempre.

tracking