“Tothom es busca en la poesia, busca la seva història”

La poesia teatralitzada. Res a veure amb el clàssic recital de poemes, oi?

Sí, sortim del recitador que té el full al davant i que diu el poema. Nosaltres recitem els poemes de memòria al públic. Hem creat una petita dramatúrgia, una cosa que ens hem inventat una miqueta, però no deixen de ser les poesies recitades per actors. A vegades sentim que els poemes els diuen els mateixos poetes i genera aquesta mena de mandra.

Convertir els versos en converses evita aquesta mandra?

Crec que sí, encara associem la poesia als grans poetes del passat, que tenen un llenguatge més farragós, o als poemes que ens han fet estudiar a l’escola, que no enteníem. I comences a llegir poesia i t’adones que hi ha coses molt boniques i senzilles. Nosaltres per aprendre-les les hem hagut d’entendre i quan dius una cosa que entens, el públic l’entén, i això fa que gaudeixi.

El nexe entre els poemes és la teoria dels instants previs, segons la qual tot el que ha de passar és millor que el que acaba passant.

Sí, ens basem en un article que va escriure Albert Om sobre aquesta teoria. Els poemes parlen de l’amor, de l’amistat, que no deixen de ser instants de la vida.

Aquesta teoria es refereix sobretot a les relacions de parella, però també es pot aplicar al teatre, oi?

Crec que sí, també en les pel·lícules, i més quan fan tant de bombo. El millor de tot és no crear-se expectatives, però això de vegades és impossible, el pensament ens va sol.

Quin és el seu objectiu quan pugen sobre l’escenari?

Intentem arribar a través de la paraula. Quan la gent va al teatre és perquè vol rebre alguna cosa, perquè vol sentir poesia, i això ja és un objectiu assolit. L’altre objectiu és que surtin d’allà i diguin que la poesia és maca i els faci viatjar. La poesia té això, que tot­hom s’hi busca, busca la seva història. Quan parles d’amor, inevitablement la gent va a buscar la seva història d’amor.

Imagino que és una aficionada a la poesia.

Sí, al meu avi l’havia sentit recitar poesia, però ell ho feia amb poemes de Maragall, poetes que no són tan actuals. I al batxillerat, una professora em va transmetre la seva passió per la poesia amb un poema de Miguel Hernández, Elegía a Ramón Sijé. “Quants sentiments i imatges es poden expressar en poc tros!”, vaig pensar. En un poema hi ha tota una vida i són deu línies a vegades.

El seu vers de capçalera?

Un poema de Margarit que acaba dient: “Una no sap, de jove, que els principis no tenen res a veure amb els finals.”

Malgrat fa teatre, no en viu.

No, ni puc ni vull, perquè o tens molta sort, o ets molt crac i vas enllaçant projectes importants on et donen un sou, o no pots. Pots decidir si vols estar sempre pendent de si treballaràs. No necessito estar en el cartell i quan ho assumeixes ets més feliç.