Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Tren de Flam. Flam (Noruega)

Quan les vies s'enfilen

Actualitzada 29/08/2016 a les 06:51
La postaleta que ofereix el poble noruec de Flam només arribar-hi des­prés d’un pausat trajecte per carretera –les rutes per aquest país són llargues però s’han d’assaborir– és maca. Un petit port i una estació de tren allà on sembla que s’hagi d’acabar el món, entre muntanyes i salts d’aigua, són els dos pols d’atracció del llogaret. Hi fan cap vaixells que passen per l’Aurlandsfjord, una derivada interior del Sognefjord, el fiord més profund del món i segon més llarg; i també és punt de partida d’un trajecte especial en tren. Vint quilòmetres envoltats de paisatge i desnivell que han donat una merescuda notorietat a les vies de Flam. Gairebé sempre pujant, o baixant, segons des d’on es vingui. Prop del vuitanta per cent del recorregut té un desnivell del 5,5 per cent, portant el viatger fins a Myrdal, a 867 metres sobre el nivell del mar.
Els noruecs han sabut vestir de màgia el Flamsbana, amb una màquina que arrossega uns vagons de color verd oliva, amb un cert aspecte retro, per fora i per dins. El trajecte travessa fins a vint túnels, i mostra granges penjades de la muntanya, salts d’aigua i natura molt verge. I durant el camí es fa una aturadeta de cinc minuts perquè els passatgers es plantin davant del salt d’aigua més imponent del recorregut, que els quedarà ben a prop. El tren s’ha convertit en tota una atracció turística i s’ho fa valer amb el preu del bitllet, però no deixa de formar part d’una línia de transport també transitada pels locals. Serveix de connexió amb Bergen, la segona ciutat més gran del país i que també ofereix una bonica postal.
A mesura que la locomotora va escalant fins a Myrdal el viatger té temps per preguntar-se qui i com va construir tot allò. Es va començar el 1924, excavant la majoria de túnels a mà, i cada metre de túnel costava un mes de feina a un dels peons de la construcció. Entre 120 i 220 treballadors van participar en la construcció en funció del moment. El 1940, envaïts per Alemanya, els noruecs van acabar la feina; el 1941 s’estrenava per a passatgers. Ara centenars de milers de persones pugen al tren cada any.

RECONAMEN:
El museu del tren és un bon complement per amarar-se de la història d’aquesta singular obra d’enginyeria. Documenta, exposa objectes i també té la seva botigueta de ‘souvenirs’.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477