“Sóc patidor, però si el Barça perd sopo igualment”

Dinar de celebració al Centre de Congressos. Com va?

Finalment no puja ningú del club, hi ha un representant de la social que ja és d’Andor­ra. Tindrem la darrera Copa del Rei perquè la gent s’hi faci fotos. Hi ha més compromisos del club, una trobada de penyes a Galícia, la de veterans... De gent tampoc serem gaires, i sap greu que amb tant aficionat no n’hi hagi més.

Quan li va néixer l’afició culer?

Amb cinc anys. Per temes familiars vaig marxar una temporada a casa d’uns oncles a Barcelona. L’oncle era soci del Barça i em duia al camp de les Corts. Agafàvem tramvies i havíem de caminar. El dia de futbol el dinar havia d’estar a les dues, a les tres sortíem i el partit, a les cinc.

Ara el club viu una època daurada. Fins quan?

No ho sé. Quan el 1992 vam guanyar lliga i Copa d’Europa dèiem que potser no ho tornaríem a veure. I mira. Amb Núñez no es guanyava tants títols, ell invertia més en patrimoni i no es gastava tant en l’equip. Va fer un patrimoni per al Barça, i això la gent no ho veu. S’ha de tenir diners al club, perquè aquests jugadors que es besen l’escut si no els pagues bé et diran que botifarra.

El veig ‘nuñista’.

No, fins a cert punt. Totes les juntes han tingut pros i contres. Amb Laporta, per exemple, la penya va tenir bastants problemes. Ens van posar a la delegació de Perpinyà i el nostre president, Antoni Santacreu, es va enfadar molt, en volia una per a Andorra, perquè som un país. Laporta es va posar farruco i crec que volia eliminar-nos. Amb els d’ara el tema del Neymar tampoc l’acabo de veure clar.

Vostè és d’aquells que si el Barça perd ja no sopa?

No. Sempre he tingut gana. Sóc patidor, a la meva manera, però igualment sopo si es perd. Per aquí tenim molts patidors i se sent de tot. Si mirem el partit trenta som trenta entrenadors.

Barça i penya. Imagino que la família ha de ser aficionada.

Em vaig fer soci amb el meu fill. Sortíem al matí d’Andorra i hi passàvem tot el dia. Al Palau, al Mini... I dinàvem un plat combinat a la Bolera de Pedralbes. Ell li ho explicava a la meva filla i ella hi volia anar. Li vaig dir que agafés les dades de la seva mare i la vaig fer sòcia a ella i a la meva dona, que no ho va saber.

Carai! no es va poder escapar.

Quan vaig començar amb ella, de joves, li vaig dir de seguida que jo tenia una querida i que seria per sempre. Que no era ni rossa ni morena, que era blaugrana.

Un bon patrimoni blaugrana.

A la família som sis socis, perquè tinc dos néts que també els hem fet. Tinc quatre seients, dues tribunes i dos gols.

I quan no hi ha Barça?

A l’hort, que el tenim al poble.

Un jugador que l’hagi marcat.

Migueli. Era com cal. A­cabava contracte i renovava en blanc i el club li donava el que li semblava. Va venir jove, va estar al Barça tota la vida i va ser molt honest. S’hi deixava la pell i no era avariciós.