“Cada dia al McDonalds i veient teleporqueria, et degrades”

Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) fa doblet a Andorra: exposa a Art al Roc i a la sala Pilar Riberaygua. Obra recent i recentíssima. Perquè l’artista, diu, ha de mirar el futur.

Diu que un artista que no mira el futur està mort, que sols el que ha de venir té interès. Aleshores, com es relaciona amb la seva producció passada?

No hi tinc cap mena de relació: miro les obres com fills meus que troten pel món, però sense cap preocupació especial perquè, com dic, la meva preocupació és l’obra del futur, no el passat. Les miro, les analitzo i penso ‘com has pogut pintar això?’, però no amb un sentit analític.

Però les obres actuals han sorgit de les passades.

Segur. És com un tren que va avançant per una via: cada dia hi posem un travesser i continuem endavant. I en aquest sentit sí que miro com he arribat fins aquí, sí que hi ha aquesta part d’anàlisi. Però les obres més interessants són les que estan per fer.

Digui el que vulgui de l’art que va fer, hi ha aquella fàbrica Tipel que va pintar el 1968 a Parets del Vallès, amb Bartolozzi, i encara se’n parla.

Sí, i ara l’han restaurat. Va ser molt important en el seu moment, es va convertir en un símbol: el govern de Franco la va prohibir. És un arquetip que en l’art tot és possible: les fàbriques no han de ser pas lletges. Aquí tenen color i alegria.

L’art és perillós: deien que com es veia des de l’autopista podia provocar accidents.

Exactament, el govern de Franco ens va donar quinze dies per enderrocar-la, però vam guanyar els plets. Ara, va ser molt dur. Ara n’estan encantats. Excepte algun imbècil. Però tu vas tirant.

Què en queda de l’artista agosarat?

El mateix. És la mateixa actitud amb el quadre que vaig fer aquí a Andorra fa dies. No ha canviat res. I he pintat murals de 40 metres a escoles, encara que tinguin menys ressò mediàtic.

Això calia, que l’arquitectura escolar és molt lletja.

Lletgíssima, oi que sí? Semblava un pati de presó, on vaig idear un mural de colors. Així vaig pintar tres escoles de l’Hospitalet. Molta feina, menys famosa.

L’etiqueta de pop art...

...No m’agrada gens, no, no.

No li agrada aquesta o cap?

Cap ni una. L’art és bo o dolent, significatiu o no, però no existeixen les escoles. Encara que els historiadors creen calaixos on posar les coses per comoditat. Però cada artista és un món. Jo m’escapo contínuament, he fet el que he volgut. Sempre que hagi estat honest i rigorós.

Va fer fins i tot cine, amb Jaime Camino. Direcció artística.

He fet de tot, de segells a llibres. I cine, sí, perquè em van deixar llibertat per fer el que volia.

Va coincidir a Cadaqués amb Dalí, Duchamp, Hamilton...

Amb Dalí vam coincidir sovint però no era amic meu, en canvi Hamilton sí que ho va ser, una amistat de 40 anys, intensíssima. I aquest sí que va ser el creador del pop art. També gent com David Hockney, gent que venia per la cosa aquella mítica de Cadaqués als setanta.

Un lloc i un moment màgic a la història de l’art. Com el París d’entreguerres. I ara, n’hi ha cap que s’hi acosti?

Sospito que la cultura està en hores baixes. Però això és pendular. Si hi ha energia i gent apassionada per l’art, tornarà a pujar, perquè l’art és el leit motiv de la vida. Sense cultura, les societats moren, és com anar a menjar cada dia a McDonalds, veure teleporqueria: et degrades de mala manera. Això és culpa dels polítics, que no els importa un pimiento la cultura.

El públic no en té cap responsabilitat?

Són els polítics els que han d’incentivar la cultura, des de l’escola, ensenyar a gaudir-la.