“Fem proves però ningú té el secret per portar nou públic a la clàssica”

Marzio Conti (Florència, 1960) es va posar al capdavant de l’ONCA el 2006 per dirigir el salt del format de cambra al simfònic, uns anys de bonança i reptes que van acabar amb l’arribada de les vaques magres. Ell va marxar –per assumir altres reptes, apunta– i des d’aleshores Gerard Claret li havia proposat dirigir la formació en el concert de Cap d’Any en ocasions anteriors, però el seu compromís amb la Filharmònica d’Oviedo, de la qual és el director titular, li ho havia impedit. Enguany, explica, s’ha fet substituir i es tornarà a posar al capdavant de l’ONCA, l’1 de gener, a l’Auditori Nacional.

Torna a agafar la batuta al capdavant de l’ONCA: quines són les sensacions inicials?

Ens vam trobar amb el Gerard [Claret] fa uns dies a Barcelona i li vaig dir que els anys que vaig passar amb l’ONCA van forjar una relació d’amistat; per això i per la manera de fer música són els anys que recordo amb més afecte de la meva vida, per l’afecte, l’amistat i la manera que ell té de viure la música, similar a la meva. Tornar a fer música amb ells em genera entusiasme.

Al programa del concert hi ha els valsos i polques tradicionals. El punt diferencial, però, és una peça de sarsuela. Per què l’ha inclòs?

Sí, el d’Oviedo és el teatre –després de la Zarzuela de Madrid– amb la temporada més important de sarsuela i crec que he estat un dels pocs directors no espanyols a dirigir sarsuela, i farem en breu una estrena d’un jove compositor. Així que vaig veure interessant posar-hi l’intermedi de La boda de Luis Alon­so, la sarsuela més coneguda.

Com veu l’ONCA actual?

Puc dir poca cosa perquè ja fa quasi vuit anys que no la dirigeixo. Però coneixent el treball del Gerard i el seu amor per aquesta orquestra, segurament li ha donat una gran empenta. Sí que he vist un desenvolupament innovador i molt positiu en el terreny de l’acció social, aquests concerts de divulgació musical. Crec que el Gerard comprèn el desenvolupament, el futur, de la música clàssica, el que segueixen les formacions en l’àmbit mundial.

També la d’Oviedo, de la qual vostè és titular, té aquest paper cada cop més social. Per què aquest és el camí?

A Oviedo he intentat vincular l’orquestra al teixit social: l’he posat al carrer o l’he connectat amb el Reial Oviedo i l’afició, que ha cantat amb nosaltres, l’única tifoseria que desenvolupa un tema de no violència a l’interior dels estadis. I potser portarem algun dels aficionats als concerts de música clàssica. Jo crec que el futur és aquest, però honestament ningú no sap si és així. Tots estem fent proves però ningú no té el secret per involucrar el nou públic, que és la via a seguir.

Abans de marxar, en una entrevista deia que el repte de l’ONCA era tenir visibilitat a l’exterior, fora dels escenaris locals i espanyols.

Tot el que sigui treure l’orquestra, donar visibilitat nacional o internacional és important per a una orquestra. Crec que el que Claret ha fet aquests anys, de contactar amb diferents institucions, com el Palau, és important per a l’orquestra. Sense visibilitat, és clar, una orquestra pot tenir problemes per justificar la seva existència. Es necessita un programa social, divulgatiu, posar en contacte l’orquestra amb tota la societat. És un treball grandíssim. Jo no he pogut seguir l’ONCA però m’han arribat ressons que això s’ha fet, malgrat totes les dificultats.

Una orquestra també ha de fer gravacions, oi?

Sí, són importants, és important el nivell artístic, fonamental. La qüestió és que hi hagi l’oportunitat de fer-les, econòmicament, perquè és costosíssim. I hem passat moments molt grisos.

De fet, vostè volia gravar Saint-Saëns amb l’ONCA i no va ser així, però ho va fer a Oviedo.

Aleshores teníem molts projectes. Amb l’ONCA vam fer a Rendine la Simfonia andorrana. Però s’ha de tenir l’oportunitat econòmica de complir els projectes. Sí, després ho vaig fer a Oviedo perquè vaig tenir l’opció.

Parla de Rendine: no li sap greu que aquella òpera, ‘El somni de Carlemany’, segueixi al calaix? Vostè va dir que era el més bell que havia fet l’autor.

Molta pena, moltíssima pena. Però moltes coses ja no s’han pogut fer amb aquesta història que hem viscut aquests anys.

Potser es veu un dia dirigint aquesta òpera?

Bé, mai no se sap què pot passar, però en vuit anys moltes coses, moltes prioritats, han canviat a la meva vida. M’encanta recuperar una relació amb l’ONCA que mai no es va acabar –que acceptés el lloc a Oviedo va ser una decisió ben acceptada pel Gerard–. No hem parlat de res més que no sigui aquest concert. Qui sap què ens reserva el futur.

Canviant totalment de registre: vostè, que ha estat jurat del Príncep d’Astúries, com veu el Nobel a Dylan?

Sincerament, m’ha sorprès l’elecció i no l’entenc del tot, perquè hi ha escriptors amb una obra literària molt superior. Després, tota aquesta ximpleria tan gran de no anar-lo a recollir. De totes maneres, penso que els premis no serveixen sovint per a res. Tot és relatiu. O, com va escriure Verdi al cor final de Falstaff, “Tutto nel mondo é burla”, tot és relatiu, és broma.