Editorial
Europa i les dimensions
L’acord d’associació amb la Unió Europea no es preveu que pugui estar enllestit aquesta legislatura sinó la següent i el ritme amb què s’està negociant ja ha quedat clar que és lent en interès de totes les parts
La Unió Europea no té cap voluntat d’accelerar la negociació amb Andorra, San Marino i Mònaco per a l’acord d’associació. És normal. La UE té actualment i en el panorama a curt i mitjà termini problemes molt més urgents. És possible que si el vistiplau per començar a negociar s’hagués de donar ara l’afer quedés en pausa indefinida. Brussel·les està molt centrada en el seu propi estat de salut sense tenir gaire clar com quedarà el club de països una vegada s’executi el Brexit o com encaixarà la possible petició escocesa de romandre dins de la comunitat. La Unió Europea ha entrat en un estat de crisi constant en què cada elecció nacional es mira amb lupa amb el temor de veure com avancen els euroescèptics i els partits extrems. Les eleccions franceses són tot un repte per a la comunitat, que es juga part del futur si una formació antieuropeista com el Front Nacional venç els comicis. Abans de tancar cap acord amb els microestats, Brussel·les voldrà garantir quina és la seva situació. La negociació de l’acord d’associació anirà per a molt llarg termini perquè els petits estats tampoc no tenen especial interès a accelerar-la, amb certa excepció de San Marino, que necessita l’acord per reorganitzar el model econòmic després de l’esfondrament del seu sistema financer. El ritme lent és convenient perquè els microestats també necessiten saber quina és la Unió Europea que acabarà emergint de tot aquest procés d’incerteses. Ritme lent no vol dir pausa, i és bo que els liberals hagin rectificat i ja no parlin d’aturar les negociacions i passin a ser favorables a avançar lentament. El tema és tan sensible que s’arriben a produir paradoxes com ara que s’estigui debatent (i que algú es vulgui anotar el punt) sobre la necessitat de posar límits a la llibertat de circulació i establiment. És un principi tan clar que sembla absurd ni tan sols plantejar que no es pot pretendre obligar un microestat a acceptar els ciutadans europeus que s’hi vulguin instal·lar. En el cas d’Andorra és inconcebible que 500.000 europeus volguessin establir-se més o menys de cop i que l’acord d’associació reconegués aquesta possibilitat. Cal preveure que les negociacions tenen un punt més de sentit comú que el de negociar coses que de tan impossibles sonen ridícules.