El reflex d'una època

El Centre de Congressos d’Ordino és el reflex d’una època. D’una època d’excessos, de projectes faraònics allunyats de realitat i d’endeutaments sense límit a l’empara del boom immobiliari. L’entrada de diners a les arques de les administracions comunals semblava no tenir fi, la qual cosa va donar ales a projectes inversemblants; tant de concepció com de dimensions. Es fa difícil d’entendre quin sentit pot tenir planejar una instal·lació d’aquestes característiques a Ordino quan ja n’hi havia una a la capital i, a més, infrautilitzada. El turisme de congressos encara és avui una assignatura pendent i malgrat algunes iniciatives que s’han dut a terme per a la reactivació, els resultats han estat ara per ara irrellevants. La instal·lació està en desús des que a finals d’octubre del 2013 Ordino Studios va tancar les portes: un projecte d’infaust record per al comú, però també per al Govern. Des d’aquella data, la corporació ha tret a concurs públic el centre en dues ocasions i en les dues ha quedat desert. Ara ho intenta de nou, com no pot ser d’altra manera ja que la seva obligació és donar-hi algun ús per evitar-ne el deteriorament i malmetre de forma definitiva la quantiosa inversió que es va fer. El fet que estigui buit dispara els costos de manteniment perquè tot s’ha de posar al dia els tres o quatre cops a l’any que té utilitat. Les empreses interessades tindran fins al 30 de setembre –ahir es va aprovar el plec de bases– per presentar les ofertes. Aquesta vegada sembla que el procés es podrà tancar amb èxit, ja que segons va explicar el cònsol hi ha cinc companyies interessades. Les propostes són variades i van des d’un viver d’empreses a un parc infantil. La prioritat és llogar-lo i el comú està disposat a renunciar als esdeveniments que hi programa, però voldria arribar a un acord amb qui s’ho quedi. Un objectiu complicat a la vista de la difícil sortida que té el centre, a menys que hi hagi algun tipus de contrapartida econòmica. El complex també és reflex d’un comportament que pel bé d’Andor­ra comença a desaparèixer: el parroquialisme integrista. El país concebut com un regne de taifes que, en la història contemporània del Principat, no ha fet falta gaire temps per demostrar-se insostenible. El centre és una prova més, si feia falta, que cal reformar i de manera urgent l’organització territorial d’Andorra.