Xifres i realitats

La llei coneguda com la regla d’or estableix els límits en l’endeutament de Govern i comuns. Ahir es van fer públics a través del BOPA els objectius de sostenibilitat financera i d’estabilitat pressupostària i fiscal per a l’exercici en curs. Una institució que d’altra banda no és cap sorpresa és la que suporta més pressió: el comú de Sant Julià. La resta de comuns tenen un endeutament per sobre del desitjat però sostenible; alhora que exercici rere exercici han anat reduint el deute. L’administració laurediana és un cas a part. Naturlandia l’ha portat al límit del col·lapse perquè per llei no pot superar el 200% dels ingressos anuals. De manera que s’ha fixat aquest llindar perquè no hi havia cap altra alternativa. El que encara està per veure és com ho aconseguirà. Tot i que en comptagotes –el que diu ben poc a favor dels actuals dirigents–, les xifres amb les que treballa el comú després de conèixer els primers informes no conviden a l’optimisme. I la solució que es va dissenyar pel comú de la Massana en el cas de l’estació de Pal-Arinsal sembla més que inviable en el cas del parc. Per dos motius. El complex lauredià és econòmicament inviable i el context del sistema financer ha canviat de forma radical. Una dada que posa en valor la gravetat de la situació és que el comú de Sant Julià és l’únic que es veu obligat a reduir les despeses. Caldrà veure com ho fa. Vuit mesos després d’accedir a la corporació tot segueix envoltat de misteri. Amb menor mesura, el Govern té la seva part de protagonisme. Pràcticament se situa en creixement zero. El que en principi hauria de ser una paradoxa si es té en compte que el límit d’endeutament s’estableix per sota del 40% del PIB. Tots els països del nostre entorn firmarien una xifra tan envejable. El deute públic francès voreja el 100% per sota mentre que a Espanya ho fa per dalt. Ara bé, la xifra a Andorra no té la mateixa significació, perquè aquí la capacitat per generar ingressos i créixer (que al final és el que s’ha de tenir en compte) és molt limitat i extremadament fràgil. En l’actualitat, qualsevol oscil·lació a les poques variables de les que depèn situarien l’Estat en una situació més que problemàtica. De manera que l’única alternativa per garantir la sostenibilitat de les finances públiques és intensificar la reforma econòmica i reduir despeses. Que hi ha marge de maniobra suficient.