El pla B del vial lauredià

La planificació del Govern liberal de les grans obres no va ser la més encertada. De les grans infraestructures possibles la més necessària era la desviació de Sant Julià. El principal problema del trànsit es troba focalitzat a l’entrada i sortida del país els dies de més afluència turística. En jornades amb un volum molt intens de vehicles les cues són inevitables perquè la xarxa viària no té prou capacitat d’absorció i tampoc tindria gaire sentit crear una estructura de carreteres dimensionada per màxims. Seria extremadament costós i ineficient. La creació del vial lauredià permetria, però, reduir la congestió els dies de màxima afluència i evitar les cues els dies de mitjana afluència on hi ha puntes d’entrada i sortida. El túnel de les Dos Valires és una obra que dóna un servei amb la connexió entre les dues valls, però estratègicament era molt més útil la desviació laurediana. El súmmum dels despropòsits va ser engegar la primera fase de la desviació, que finalitza enmig del poble, perquè sense allargar la desviació fins a la frontera poca cosa se soluciona respecte a les cues. Govern es planteja ara la modificació de l’avinguda Francesc Cairat com a alternativa. Es tractaria d’eliminar les zones blaves (conservant una fila d’aparcaments) i fer tres carrils. Aquesta decisió per si sola no servirà de gaire perquè sempre que hi hagi en algun punt del trajecte el pas de dos carrils a un l’embús arribarà. Caldrà veure si més endavant hi ha d’altres actuacions per completar una via que permeti dos carrils (canviables de pujada i de baixada) fins a la frontera. A la via que va des de la duana fins a Sant Julià no paren de fer-se obres, amb dues rotondes actualment en construcció. No és criticable per se, però Govern d’una vegada per totes hauria d’entendre que l’única obra realment vital és finalitzar la desviació de Sant Julià. En dos mandats l’executiu de Martí no pot posar excuses. Són vuit anys per haver dissenyat i executat un projecte prioritari. L’excusa no pot ser la falta de diners perquè es tracta d’una obra inferior als 40 milions d’euros a dividir en un període que les arques públiques pugui assumir. Amb un pressupost de 400 milions anuals una mínima partida a deu anys era perfectament factible. Però sembla que no hi ha voluntat.